header

Dijous, 18 febrer 2016 11:22

Iniciem les cròniques de Lletres a les Aules 2016 amb Lluís Llort i la seva visita a l'escola Antoni Doltra de Pineda de Mar

Escrit per 

Crònica de la visita a l’Escola Antoni Doltra de Pineda de Mar

Dilluns, 18 de gener del 2016. De 9.30 a 10.30 h

Fent de periodista des de fa 30 anys, no estic acostumat a llevar-me abans que el sol. M’ha servit per comprovar que això que diuen que a aquestes hores els carrers encara no estan posats és una llegenda urbana, probablement d’origen burgés...

He pogut arribar a l’escola de Pineda de Mar sense complicacions de trànsit gràcies al GPS que va cagar el tió aquests últims Nadals. M’ha costat més, perquè no tenia el suport de la Maria (la veu en català del GPS), trobar l’entrada a l’escola, que en té tres i la bona no l’he localitzat.

Finalment, alguns dels nens que havien d’assistir a la xerrada m’han vist per una finestra i com que havien buscat fotos meves a Internet, m’han reconegut. Aquell paio que voltava per l’exterior del recinte i sacsejava les reixes mirant si eren obertes, era jo...

De seguida m’han sortit a rebre diversos professors. Molt amables i acollidors. I no ho dic per cortesia, ha estat així. Passats uns minuts de conversa animada, mentre els alumnes (50 o 60) de les quatre classes que m’havien d’escoltar anaven a la sala d’actes, hi hem anat els professors i jo mateix. Aleshores m’he adonat que m’havia deixat la càmera de fotos al cotxe... Sort que, posteriorment, m’ha enviat les fotos una de les professores.

Un cop m’he assegut a l’escenari en l’única cadira que hi havia, sentint-me com un híbrid entre El Club de la Comèdia i els Pastorets (en una versió austera beckettiana), m’ha estranyat que els nens eren més petits del que jo preveia. En la dotzena llarga de xerrades que he fet fins ara sobre la novel·la juvenil Número 5. El submarí perdut, sempre amb l’il·lustrador de l’obra, Oriol Malet, la mitjana d’edat era més alta. He tirat pel dret. Pel fet d’anar sol m’havia preparat una mica de guió, sobre què i com explicar la gènesis una mica especial d’aquesta novel·la. Mentre començava a xerrar, m’he fixat que alguns professors tenien a les mans un exemplar de les dues primeres novel·les infantils de la sèrie Sóc un animal... Quan he demanat si tenien algun exemplar “del llibre”, m’han donat un de... Sóc un animal, del primer títol, Un viatge inesperat, publicat per Barcanova (com el del submarí), però més recent (de la tardor del 2015) i escrit a quatre mans amb Salvador Macip i il·lustrat per Sergi Càmara.

Aleshores ha quadrat l’edat dels alumnes! Sembla ser que, potser, algú va fer la petició equivocada del títol. Per sort, no de l’autor... O hauria hagut d’improvisar sobre l’obra d’algun company. Ja que hi era...

Superat aquest divertit contratemps, he engegat un discurs sobre com funciona el món editorial (les diferents relacions entre l’editorial, l’autor del text i de les il·lustracions) i com, quan i perquè va començar la sèrie de Sóc un animal.

Tot i ser més petits del que estic acostumat, d’estar en un escola dels afores de Pineda (com m’han explicat els professors) i de la barreja ètnica, ha anat molt bé. I dic “tot” perquè tendim a prejutjar i estigmatitzar socialment determinats col·lectius i l’experiència (permeteu-me que em posi una mica políticament correcte, tendència que no acostumo a tenir) m’ha demostrat que poc hi té a veure. I si la té, és en sentit positiu: “Són canalla que no solen tenir l’oportunitat de veure coses diferents en el seu dia a dia”, m’ha comentat Joan Camps, secretari de l’escola. (Disculpeu que no citi els noms de la resta de professors i professores, no he estat capaç de retenir-los. I aquest nom, perquè he consultat un parell de correus que ens vam creuar... coses de la memòria fluixa.)

A més d’estar atents, aparentment interessats i rient les bromes, tenien preparada una bona bateria de preguntes que en la majoria de casos han afavorit la xerrada. I, pel que han comentat els alumnes i els professors, s’ho han passat molt bé llegint aquest parell de novel·les (Un viatge inesperat i La fàbrica podrida), i això és la felicitat, si no màxima poc i falta, de qualsevol autor. Encara més quan la intenció bàsica de la col·lecció que ens vam proposar el Macip, el Càmara i jo mateix és oferir aventures divertides i fàcils de llegir que deixin prou bon de gust de boca per continuar llegint, el que sigui. I, sobretot, quan el lector són nens, que solen ser sincers a l’hora de valorar el que els posen al davant. Fins i tot, una nena (Laia, si no recordo malament), tot i les limitacions econòmiques del grup, se m’ha acostat amb un exemplar “seu”, comprat a banda de l’escola, perquè li ha agradat tant que el volia tenir a casa... Li he dedicat amb el carinyo que es mereixia.

 Per tant, una visita molt agradable en una escola on recomano que hi vagin més col•legues de les lletres i les il•lustracions.

Gràcies, companys de l’Escola Antoni Doltra. I gràcies,companys de l’ILC, per la feina que feu.

Lluís Llort

Llegit 625 vegades Darrera modificació el Dijous, 18 febrer 2016 12:45

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar