Quan, de bon matí (sóc així [i elles, també], ¡he, he!), he arribat a l’escola, la Pilar i la Teresa, les tutores dels dos grups classe de segon, m’han mostrat la figureta de plastilina que ha fet cada infant, a casa, amb l’ajuda de la família. I he quedat bocabadat: aquests xiquets tenen poesia als dits... i pares a la butxaca. ¡Quina preciosa ocasió per a compartir amb els fills ironies de poeta i manetes d’escultor copiant, avui no pas del natural, sinó dels realistes i alhora divertits dibuixos de la Marta Biel, la genial il·lustradora del poemari abecedari d’en Ricard!

Han arribat les nou i, a la biblioteca, primerament el grup dels óssos polars i tot seguit el dels pingüins, en una rotllana de cadires, orelles, mirades i somriures, cadascun dels infants ha recitat de memòria el seu poema particular. Jo els n’he recitats d’altres i els he fet riure i pensar. Especialment amb “Cavall”, del poemari Estimades feres, i “El meu follet”, de L’any tirurany. I, d’aquest darrer llibre, tots junts m’han dit, molt bé, “Els Reis” i “Pessebre màgic”.

Amb els dos grups de tercer he fet el mateix (abans de dinar amb l’un, i després, amb l’altre): una sessió de poemes viscuts en colla = una compartició, ben rodona, de sensibilitats i afectes.

Al migdia, tots els mestres del centre han participat en el petit (i crec que suggeridor) seminari que els he fet sobre poesia, teatre, rondalla i lectura expressiva i compartida. Tenia tantes coses per a dir-los que se m’ha fet curt.

Això ho he sabut compensar, però, convocant per a la darrera mitja hora de la jornada lectiva els dos grups de segon... ara plegats (gairebé caragolats en podríem dir: com una ensaïmada feta de cares dolcíssimament intel·ligents) per contar-los el conte “La filla del carboner”, dels meus (i de tothom) Contes populars catalans.

Només em resta afegir que he viscut profundament emocionat l’interès i el gust amb què els mestres que he conegut més directament (i diria que també la resta) de l’escola Ponent ajuden els seus alumnes a considerar la literatura com un motor d’aprenentatge, no tan sols acadèmic, sinó també vital: comunicador = compartidor = comunitari. Som comunitat, i aquesta, amb la imaginativa comprensió de l’altre, cada dia la lliguem, com l’allioli, amb l’ingredient més cohesionador d’humans: la literatura-art-filosofia-de-la-vida-d’ací-d’allà-religió-ironia-humanitats.

La Vaca

La vaca s'atura                                      

remena la cua,                                  

es venta les mosques,                                

fa mu i continua                                        

El Gall

El gall, quiquiriquic

desperta el sol d'un crit:

"No siguis dormilec,

que s'ha acabat la nit!"

Ricard Bonmatí