header

Dijous, 10 març 2016 00:00

Txus Fernández visita l'escola Sobirans d'Arenys de Munt

Escrit per 

Enguany he començat les xerrades de la temporada a l’Escola Sobirans d’Arenys de Munt.

No hi ha res com anar a visitar una classe de primer cicle de primària per a  tenir una pujada d’autoestima. Com que hi vaig anar després de dinar,  a la porta d’entrada, em vaig trobar uns quants nens que em van reconèixer:

-És la Txus Fernández!  Ha arribat la Txus Fernández! – s’ho anaven dient  els uns als altres. Algun de més agosarat venia corrents cap a mi i em preguntava si jo era la Txus. No es pot evitar fer un gran somriure.

Un cop dins l’escola, em va venir a rebre la directora. Vam estar parlant una estona, mentre els alumnes anaven entrant a l’aula.

Una de les mestres em va venir a buscar i vaig entrar a la classe. Aquest moment sempre acostuma a ser entranyable i divertit: tots els nens col·locats  en una rotllana, mirant-me amb els ulls ben oberts. Estaven molt ben asseguts, nerviosos, il·lusionats... algú molt especial els havia anat a veure! Molts, somreien, alguns, més tímids, amagaven un mig somriure baixant el cap.

Mentre anava cap a la meva cadira, em van fer veure que m’havien preparat una sorpresa: havien dibuixat un cor a la pissarra per donar-me la benvinguda!

Vaig saludar l’altra mestra i una d’elles va explicar als nens qui era jo. Alguns nens duien un paper ple de preguntes que havien preparat. Es notava que havien fet els deures: després de la lectura del conte, tocava treballar i preparar la meva visita.

sobiransarenysmunt 5Van anomenar un moderador, l’Àlex, per controlar el torn de preguntes. Tot i que no totes eren sobre el llibre, ni sobre literatura, a mi personalment no m’importa massa. Intento adaptar-me molt perquè, en general,  els nens d’aquesta edat tenen molta curiositat. Penso que s’ha de ser flexible i si hi ha preguntes indiscretes no cal contestar-les i d’altres que no tenen importància es responen amb bon humor.

Ara bé, el que sempre faig és no deixar mai cap qüestió important a l’aire. És a dir, em fixo si s’han oblidat de preguntat alguna cosa que jo considero important, bé sigui sobre un personatge, un lloc o un fet que tingui una rellevància destacada. Penso que saber allò els ajudarà a entendre perquè els personatges són com són i perquè passen les cosses. Aleshores,  sóc jo la que els hi dic directament:

-I no us intriga perquè....?

No m’agrada que les xerrades siguin només una bateria de preguntes i respostes, i per tant,  sempre faig una segona part; és l’estona on els nens s’ho passen millor. I no cal dir-ho,  jo també.

Crec que és important, sobretot en alumnes de primària, anar un pas més enllà i donar una mica de gràcia a la xerrada. Jo acostumo a fer un petit taller, diferent en funció del que tracti el llibre i on tothom pugui participar activament.

En aquest cas els nens van llegir L’Osvald, l’elefant musical.  Els explico de manera simple com funciona la veu;  també els ensenyo un parell de tècniques molt bàsiques de direcció: com fer que el cor canti piano o forte, legato o stacatto, lento o presto... Tot té relació amb el què han llegit al conte i és una forma de tancar el cercle, a part de fer les visites molt més interactives.

A l’Escola Sobirans vam aconseguir que tots els nens cantant amb una “a”, seguissin a la perfecció el ritme que jo els marcava! Tots van començar a cantar i van callar alhora. Ho van fer la mar de bé.

Quan els vaig dir que anàvem a fer-ho amb una altra vocal, l’Iu va aixecar la mà, i va dir:

-El meu nom son dues vocals, si vols podem cantar-les.- I per descomptat que ho vam fer.

A la classe se sentia “iu” “iu” iiiiiiiu” “iu” “iiiiiiiiiiiiiiiu” “iu” “iu”...

I com no podia ser d’una altra manera l’Iu va estar més content que un gínjol.

Ara només calia aprendre la Cançó de l’Osvald, que de tan senzilla que és, la van aprendre de seguida.

La vam cantar tots junts un cop i jo els vaig dirigir. Cal dir que van ser uns cantants fantàstics..

I ja va arribar el moment: era l’hora de fer pràctiques de fer d’Osvald! Vaig demanar voluntaris i un munt de mans es van aixecar:

Primer va sortir la Clara, una nena amb uns ulls preciosos. Amb una mica de cerimònia i molt d’humor vaig presentar la directora de corals. Com es tractava d’imitar un elefant que dirigeix amb la trompa, va posar un braç darrera l’esquena. Jo li vaig donar les instruccions en veu baixa. ... tot era a punt per començar. La resta de nens només havien de fer silenci i mirar la seva nova directora. Li vaig demanar si volia que l’ajudés i em va dir que sí.

Ho van cantar amb una afinació molt bona i amb molt de gust. I seguint les instruccions de la directora, que d’això es tractava. Un fort aplaudiment i un altra voluntari. Fins a tres o quatre cops

Ja era hora de plegar, encara tots volien sortir a dirigir. Es veu que la música i la direcció els havia agradat molt.

Però era hora de marxar. Van venir dos nens i em van donar un regal que m’havien fet amb la signatura de tots. Ara vaig ser jo qui va estar més contenta que un gínjol! 

Gràcies Escola Sobirans!!

Txus Fernández

Llegit 652 vegades Darrera modificació el Dimecres, 09 març 2016 11:37

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar