header

Dilluns, 21 març 2016 09:23

Andreu Sotorra i l'Institut Voltrera d'Abrera, 25 anys d'història

Escrit per 

LLEGIR EN DIGITAL DES D’ABRERA

Després de la visita a l'Institut Voltrera d'Abrera

Andreu Sotorra

Un dels centres educatius que menys s’han cansat de veure’m durant anys —i ja en fa gairebé 25!— és l’Institut Voltrera de la població d’Abrera (Baix Llobregat). Es pot dir que, arran de les diverses visites que hi he fet —a vegades a través de l’editorial, a vegades a través dels antics Itineraris de Lectura o també de l’actual programa Autors a les Aules, o demanat directament pel mateix Institut— he vist créixer Abrera igual que els seus vilatans.

sotorraplageneralA Abrera, s’hi pot arribar amb els Ferrocarrils Catalans —també tenen carretera, esclar!, però és més còmode el tren—. Generalment, sempre que hi hem anat, ho hem fet coincidint amb un horari de sortida de BCN de les corrues de turistes que van al Monestir de Montserrat. Hi ha, doncs, de tot: japonesos, americans, anglesos, russos, italians… i carteristes! Els carteristes són una espècie en expansió que subvenciona la mateixa companyia com a atractiu turístic. Es camuflen amb els turistes i els fan "pessigolles" a les butxaques. Els d’aquí els coneixem d’una hora lluny. I fa la impressió que ens ullem amb sospita com si fóssim de la competència. La temptació de l'ofici de carterista és important perquè el tren va carregat de càmeres digitals d’alta gamma, telèfons mòbils d’àmplia resolució i només algun despistat amb guia de viatges de paper (que no vol cap carterista).

Un cop deixat el subterrani que surt de la Plaça d’Espanya de BCN, el paisatge a l’aire lliure s’anima fins al punt que, de cop i volta, apareix, com una postal, el perfil complet de la serralada de Montserrat. Aleshores, els turistes claven el nas sobre els vidres dels finestrals del tren i exclamen els “oohhhhs!” de rigor. Algú fins i tot pronuncia: “Mont-ze-grat!” Però al cap d’una estona creix l’alarma entre el passatge perquè el tren fa un retomb com si tornés a BCN, circula per sota del bucòlic Pont del Diable romà de Martorell i fa la impressió que s’allunyi de Montserrat. Aleshores algú es comença a interrogar amb la mirada per si el tren que han agafat no és el que va de debò a Montserrat… Algú fins i tot s’atreveix a fer la pregunta en veu alta. Sí, hi va. Per anar a Montserrat, es passa abans per Abrera.

He conegut el paisatge de la zona en les quatre estacions: l’he vist amb neu, pluja, sol radiant, floració primaveral i tardor daurada. Abrera ha tingut unssotorra11 12Nataliaparedesmireiateha gestors municipals que no són habituals. L’estació dels Ferrocarrils, un cop remodelada, és molt millor en infraestructura que el baixador del TGV (els espanyols en diuen AVE!) al fantasmagòric Camp de Tarragona. Abrera s’ha preocupat pel seu creixement i no ha oblidat gens el medi ambient. Ha crescut per ample i en circular i diria que té tants metres quadrats destinats a parcs de gespa, vegetació i espai públic que a habitatge de pedra —gairebé tot de cases unifamiliars—. El boom no l’ha castigat del tot i Abrera ha crescut en població. Es troba en plena natura, a una hora escassa del centre de Barcelona i a un cop de pedra d’Igualada. Tenen una excel·lent biblioteca municipal —a la sala d’actes és on es fan sempre les activitats amb l’Institut— i estan ampliant centres educatius perquè a Abrera, potser pel clima, són molt reproductius.

En aquest ambient, des de fa, doncs, gairebé 25 anys, els nois i noies de la població d'Abrera —anys enrere, els últims de l’antiga primària, i ara, els primers de secundària— llegeixen algun dels més llibres, sobretot la novel·la La medalla, des que va guanyar el premi Vaixell de Vapor el 1992. També han evolucionat amb el llibre: des de la primera edició en cartoné especial, a les següents en edició rústica a l’actual edició en digital. El contingut és el mateix, però el suport ha canviat. I l’alumnat d’Abrera ha fet el salt cap a la lectura digital sense traumes, ben al contrari, amb el suport del professorat, amb lectures col·lectives o individuals de la novel·la, ja sigui en pantalla gegant o en ordinador personal.cobertamedalladavant

És curiós com, vint-i-cinc anys després, la novel·la no ha caducat. Més aviat s’ha actualitzat encara més. La fugida de la mare de casa és difícil d’explicar. Però cada vegada és dissortadament més habitual. El conflicte ja no és només ara una ruptura de parella sinó una separació forçada per qüestions de supervivència laboral entre països. I això és el que intenta explicar-se la protagonista. Ho fa, esclar, des de la mirada literària, sense tenir en compte ni criteris psicopedagògics ni psicològics que han envaït la moda de la literatura de consum. I suposo que això fa que La medalla no intenti ajudar sinó que ajudi a entendre a través dels ulls de la protagonista.

Quan els comento que, en la novel·la, hi ha un element imprescindible que no hi apareix, comencen a rumiar fins que no els ho descobreixo: no hi ha mòbil! Al 92, amb prou feines se’n parlava! I no hi fa cap falta. Les diferents reedicions i la digital haurien permès una simple revisió, però no ho he fet mai perquè no volia trencar la funció que la literatura té també de ser testimoni d’un temps. Quan els dic que la novel·la té gairebé vint-i-cinc anys, crec que els nois i noies d’avui, nascuts en ple segle XXI, comencen a creure que els extraterrestres existeixen. Quan els dic que ni que ‘La medalla’ tingui l’esport com l’atletisme de rerefons però que jo no veig mai un partit de futbol i que no m’interessa gaire l'esport, no necessiten més explicacions: tenen un extraterrestre al davant.

En cap moment, s’han plantejat si havien llegit en digital o en paper. Els resultats de lectura fins i tot han millorat perquè l’estímul de la lectura digital —el llenguatge que l’actual massa lectora juvenil entén millor— ha propiciat un interès afegit. En alguns centres, s’han autoeditat algun dels meus llibres a partir del suport digital i —en nivells més de primària— els han il·lustrat, enquadernat i han fet un petit màster en edició. Sóc, doncs, un autèntic defensor de la lectura digital, entre altres coses perquè n’he vist els resultats molt de prop. Fa poc, un editor d’un grup important, en una taula rodona expressava: “¿Per què cal editar e-books si no es compren?”, que és com si hagués dit: “¿Per què cal editar llibres si no es llegeix?”.

La lentitud del procés del llibre cap al suport digital no ve sinó del fre que s’ha imposat el mateix sector editorial. Canviar del paper al digital implica automàticament trencar amb la rutina del negoci establert. Però si no ho fa el sector, ho farà el temps. És simptomàtic també que, en un moment que neixen petites editorials, ho facin igualment ancorades en el sistema tradicional. El romanticisme juga males passades i, a vegades, no deixa veure el que s’acosta com un tsunami. Defensar la lectura o treballar pel foment de la lectura no vol dir necessàriament defensar el llibre de paper.

El suport, físic o digital, no compta. El que compta és que nous lectors —nascuts fa només deu o dotze anys— se sentin identificats amb personatges literaris de fa més de vint-i-cinc anys. I és reconfortant que tant ara com aleshores, a l’hora del col·loqui, les preguntes, les inquietuds, les preguntes davant de la vida i el futur, acabin sent sempre les mateixes. Avancem i avancem… però acabem tornant al dubte i sempre al mateix lloc. Com el tren dels Ferrocarrils Catalans que va a Montserrat, que de cop i volta veu la postal de la Serralada i, quan li sembla que l’ha perdut, la torna a trobar amagada després d’Abrera.

 

Llegit 545 vegades Darrera modificació el Dilluns, 21 març 2016 20:07

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar