header

Dilluns, 04 abril 2016 00:00

Anna Manso visita les escoles de Caseres, Arnes i Prat de Comte (ZER Ports-Algars) amb Lletres a les Aules

Escrit per 

Lectors a la Terra Alta

Hauria estat escriptora si hagués nascut en una altra família? No tinc cap bola de vidre amb connexió wifi amb la central de prediccions còsmiques, però sé que el fet d’haver nascut en una família lectora m’hi ha ajudat, i molt. Érem, som, allò que ara se’n diu uns friquis. Llegíem i llegim a tort i a dret. Mortadelo y Filemón, Tintin, Gerald Durrell, Jane Austen, EnidBlyton, Lola Anglada, Cavall Fort, Tretzevents, Jesús Moncada, la revista Life, articles de l’Enciclopèdia Catalana i del Reader Digest, diaris, etiquetes dels xampús, Michael Ende, Els grumets de la Galera, Anacletoagente secreto, Astèrix i Obèlix, els diaris que escrivia la meva germana Cati i que no amagava gaire bé... Però de tots nosaltres (sóc la sisena de set germans) el que destacava com a gran lector, com el summa sacerdot dels lectors repel·lent era el meu germà Alfred. Per resumir els seus hàbits lectors diré que s’ho llegeix tot. Tot. Tot el que és bo, és clar. La morralla no. I si ell es llegia Tirant lo blanc i es descollonava, jo també. I el mateix amb Tom Jones. I si s’entusiasmava amb Pavese, doncs jo igual. O amb Gogol, doncs, au, a llegir Les ànimes mortes. La meva biblioteca és, en bona part, a casa seva, perquè està formada per uns quants, molts, dels seus llibres.

Per això em va fer especial il·lusió que la ZER Ports Algars, a la Terra Alta, em convidés a visitar les seves tres escoles a Caseres, Arnes i Prat de Comte. El meu germà Alfred es passa mitja vida a Valljunquera, al Matarranya, comarca veïna de la Terra Alta, i vaig pensar que aprofitaria la visita per passar un parell de dies amb ell, i que de pas, em faria de xofer per anar d’escola en escola (ai, encara no condueixo cotxe, a veure si aviat això canvia, a veure). Ell va acceptar encantat, i el dimecres 10 de febrer vam sortir de Barcelona i vam enfilar autopista avall en direcció al Matarranya. Vam arribar abans no es fes fosc, a temps per veure ametllers florits, esclatants. Fars de llum enmig dels camps que em van fer exclamar el meu primer i estimat: “oh, que maco”. Sí, sóc una camaca, i ho afirmo amb orgull d’urbanita de soca-rel. Valljunquera és un poble petit, amb un om centenari a la plaça del poble, edificis renaixentistes, un parell o tres de botiguetes, una població escassa i envellida que com tota la del Matarranya parlen català, tot i ser una comarca de Terol, i, sobretot, una pau literària. Vam sopar, vam xerrar, vam escoltar Bach, vaig tafanejar la biblioteca que l’Alfred té a la casa de Valjunqueres, vaig triar un llibre sobre l’imperi que van bastir els Comantxes durant més de cent anys a Amèrica, i me’n vaig anar a dormir per agafar forces per l’endemà.

Ens vam llevar d’hora, perquè a Arnes ens esperaven a les 9 en punt. Però amb un esmorzar com el de la foto, l’energia estava assegurada.

annamanso arnes optNomés arribar al poble ja vam descobrir on era l’escola. Només calia seguir els nens i nenes disfressats. Era dijous gras, i els vaig dir que si hagués sabut que vindrien tan guarnits, jo també ho hauria fet. Però malgrat només dur el vestit d’escriptora que fa xerrades, em van mirar prou bé. Una escola rural té un microclima especial. Els nens i nenes de totes les edats estan acostumats a treballar junts, a ajudar-se, a saber que hi ha coses que no entenen, o que han de tenir paciència amb els més petits. Tots ells em van escoltar amb moltíssima atenció, asseguts en rotllana, fins i tot aquell que s’havia clavat una pinya amb el patinet, un minut abans d’entrar. M’anaven fent preguntes i jo les anava contestant amb ajuda de la meva caixa d’eines, que sempre duc plena fins dalt d’objectes sorprenents amb els que explico l’ofici d’escriure. L’Alfred, mentrestant, em va dir que seria fora, llegint o passejant. Però després de mesos de sequera, vaig venir acompanyada de pluja i el passeig no va ser possible i es va limitar a una llarga estona dins el cotxe, llegint i mirant enllà, cap als Ports, sòlids i silenciosos. No em va fer cap pena. Li havia dit al meu germà que podia entrar amb mi, que fins i tot em feia gràcia que escoltés el que els deia a aquells plançons de lectors. Però ell estava enganxat al llibre i volia acabar-lo, i això, com sap tot bon lector, és una necessitat sagrada que cal respectar. A Arnes els gairebé trenta nens s’havien llegit el llibre Amics monstruosos (Animallibres) i també d’altres per als més petits, com Cara de gos (Cruïlla), i tots tenien preguntes i volien saber com m’ho faig per inventar un gos zombi, o com se m’acut que una àvia jugui amb el seu nét a fer veure que és un gos. I jo els explico que cal anar pel món amb l’antena ben parada i que no vaig conèixer cap de les meves àvies i que per compensar-ho m’agrada inventar-me àvies a la carta. I una hora més tard, quan les preguntes ja havien sigut contestades i vaig signar els llibres, em vaig acomiadar i me’n vaig anar cap a Prat de Comte.

Pel camí seguia plovent, i ens va costar una mica trobar l’escola, però ho vam aconseguir. De nou vaig tornar a insistir a l’Alfred: “De debò? No vols entrar?”. Ianna manso prat de comte opt ell que res “Em falten poques pàgines”. A Prat de Comte em va rebre la Rut, la directora de l’escola i en saludar-la em va fer l’efecte que ja la coneixia una mica. I és així, perquè tant a ella com als nens i nenes, els havia pogut veure al documental Benvinguts al poble que va emetre TV3 el 15 de desembre. L’entusiasme i l’energia de la Rut a l’hora de remoure cel i terra perquè no es tanqués l’escola es nota només creuar la porta. Després de tant voltar, a poc a poc vaig aprenent a flairar què es respira a les escoles i instituts. Es nota a l’instant. I a les ZER sempre hi sura l’olor de la vocació i les ganes de treballar i d’ensenyar d’una altra forma. A Prat de Comte són dotze nens i la xerrada es va tornar una conversa, hi havia nens i nenes que se’mvan asseure a la falda, d’altres que em pentinaven, uns que m’estiraven per ensenyar-me dibuixos, els altres per explicar-me que els havien agradat molt els meus llibres i que em demanaven que tornés un altre dia... Sí, les visites a les ZER són un regal. Però ja era hora de plegar i tocava dinar abans de marxar a Caseres.

Vam tenir la sort perquè el restaurant de la carretera la tarda tancava per vacances, però encara ens va fer dinar. L’Alfred i  jo vam especular sobre on anirien de vacances els propietaris i la vam errar. En comptes de volar cap a Canàries com ens havíem imaginat, marxaven a Andorra, a esquiar.

Vam arribar a Caseres sense pluja, i el sol es va apressar per fer contrallums estètics amb les flors dels ametllers, com si volgués compensar el mal temps del matí amb una actuació d’estètica japonesa. Em va semblar just, perquè a l’escola m’hi esperava un cartell de benvinguda, i un munt de sorpreses. Els dotze nens i nenes de totes les edats, havien llegit Amics monstruosos, El Fittipaldi (Cruïlla), Quin fàstic de fama! (Cruïlla), La llista d’aniversari (Cruïlla), Cara de gos (Cruïlla) i d’altres que l’escola havia comprat per tenir a la seva biblioteca. Al passadís havien creat  un arbre de per que s’enfilava fins al sostre del que en penjaven les cobertes dels meus llibres, i a banda i banda vaig badar una bona estona amb tots els seus treballs: s’havien fet una foto i l’havien inserta dins una foto d’un gos i havien fet la llista del que els agrada i del que els fa estar tristos, havien creat la seva pròpia llista d’aniversari, o el seu amic monstruós particular, o el dibuix del Fittipaldi... feina, feina de la bona, de la que es veu de seguida que surt de les ganes de les mestres de passar-s’ho bé, de transmetre la passió per llegir, feina que crea lectors. No us enganyo si us dic que em vaig emocionar. A dins l’aula hi eren els nens i nenes, i una altra vegada, igual que a Prat de Comte, aquella estona enlloc d’una xerrada va esdevenir una estona propera, divertida i tendra. Me’n vaig endur un ram de violetes de l’hort de l’escola, i un munt de regals que, com els de la nena del llibre “La llista d’aniversari”, no es poden tocar ni guardar. Els millors, vaja.

anna manso alfred optL’Alfred m’esperava a fora, i només veure’m la cara de fava va deduir que la trobada havia anat molt bé. Ell també reia. S’havia acabat el llibre, i vam tornar cap a Valljunquera. Aquella tarda vaig descansar. Estava esgotada. Feliç, també. I l’endemà, després de fer una aturada per comprar llibres a la Llibreria Serret (cal comprar llibres!), i saludar a l’Octavi i que el meu germà pogués lluir (“Octavi, tu sempre em presentes escriptors, doncs avui jo també, la meva germana”), de fer una petita pausa per collir romaní a l’ermita de Cretes i de clavar-nos un dinar pantagruèlic a Tortosa, vaig tornar cap a Barcelona en tren. Oficialment tornava d’un viatge de feina, però vosaltres i jo sabem que en realitat allò va ser molt més.  

Llegit 570 vegades Darrera modificació el Dimecres, 11 maig 2016 10:34

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar