header

Dimarts, 19 abril 2016 00:00

Pep Albanell a l'escola Joan Miró i Camí II de Barcelona

Escrit per 

Visites a l’Escola Joan Miró i al Centre Camí II

La casualitat ha fet que aquests 12 i 13 d'abril m’hagin tocat dues intervencions seguides. L’una era amb nois i noies de tercer de primària que havien treballat Tocats del bolet, i l’altre amb alumnes de primer i segon d’Eso que havien llegit Dolor de rosa. No sé si dir que també la casualitat ha fet que als dos grups els parlés del mateix, en termes molt diferents, és clar. Ja fa molts anys que he deixat d’organitzar les meves trobades amb alumnes a partir de les preguntes que em puguin fer. Hi ha vegades que la cadència  pregunta/resposta funciona perfectament; d’altres, però, el ritme es va fent més i més tediós per a  tothom.

Potser perquè l’alumne centra tot el seu interès en fer la “seva” pregunta, i quan l’ha fet, entre satisfet i alliberat, es dispersa. Per això, segons com ho veig, faig una primera intervenció d’uns quants minuts de presentació en entrar a l’aula, que puc allargar o escurçar segons em convingui; si hi noto un clima propici al diàleg passem a les preguntes; si no, em mantinc en el monòleg, o sóc jo qui fa les preguntes. Mai sé, abans de començar, abans de veure les cares o el capteniment de la gent que tinc asseguda al meu davant, com serà aquesta primera intervenció, de què tractarà. Gairebé quaranta anys de visitar centres escolars m’ha donat una certa varietat de recursos discursius que vaig fent servir segons em dicta el cor o la intuïció. I aquest dimarts i dimecres vaig començar de la mateixa manera, parlant-los -adequant, és clar, el meu discurs a l’auditori- dels passos que em cal fer per escriure una obra: pensar, escriure i  corregir, corregir, corregir, corregir, corregir...

Això, que així, en sec, pot semblar, a més d’obvi, poc substanciós, dóna molt de joc. Tant que en ambdós casos el temps ens va passar volant i l’espai per a les preguntes va resultar més aviat esquifit. Això, en alumnes de primària, pot crear certa frustració i m’he d’apressar a respondre a contrarellotge les típiques preguntes de sempre. En el cas de ganàpies m’ho estalvio: la sensació de frustració per no haver amollat la pregunta  dels petits passa a ser un somrís  d’alleujament i “feina estalviada” en el grans. Si algú té una pregunta de veritat ja troba el moment de fer-te-la fora de la sessió formal. Amb aquest sistema, de vegades l’encerto de ple, i d’altres només de resquitllada. I en aquests passats dimarts i dimecres, la sensació que vaig tenir és que no només a mi se m’havia fet curt el temps.

Pep Albanell  

pep albanell collage

Llegit 496 vegades Darrera modificació el Dilluns, 18 abril 2016 16:06

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar