header

Dimecres, 20 abril 2016 12:32

Crònica de Jordi Santasusagna a l'Institut José Vilaplana de Vinarós

Escrit per 

Visita a l’Institut Jose Vilaplana, de Vinarós.

lallunadepragaA tres-cents quilòmetres de casa, tres hores de viatge. Els alumnes de 4rt. d’ESO de l’Institut José Vilaplana de Vinarós havien llegit La lluna de Praga i volien que hi anés per parlar-ne. Encantat, només faltaria.

Em rep en Carles, professor de valencià en funcions de secretari del centre, que de seguida em posa al corrent de com anirà la trobada. Una setantena de nois i noies de 15 i 16 anys entraran a la sala d’actes per saber una mica més de la història del Charly i l’Anna Serrano, els protagonistes de la novel·la. La Mª Carme, responsable de l’activitat, i la Marta completen la terna de professors que assistiran a l’acte. Les dues em diuen que el llibre va agradar molt, i que els alumnes els en demanen més de l’estil. Per un moment retrocedeixo uns anys i intento recordar quin era l’estil dels llibres que em feien llegir en el meu 2on de BUP, a la seva edat...

Encara pensant en la meva etapa a l’antic Batxillerat Unificat Polivalent, entro a la sala d’actes (massa petita, diu el Carles) i rebo als alumnes. Els primers en arribar se’n van al darrere del tot i la sala es va omplint en sentit invers. La meva primera pregunta “Tots heu llegit el llibre?” La majoria assenteixen i alguns riuen per sota el nas. Jo era dels que reia, a la seva edat.

Faig un repàs més o menys ràpid a la meva carrera d’escriptor fent referència, precisament, a la nul·la passió per la literatura i qualsevol altra forma de creativitat artística que tenia jo als meus 16 anys.  Insisteixo preguntant si ningú escriu. Poesia, contes... La majoria no diuen res, algun assenteix tímidament i altres ho neguen amb cara de que això d’escriure no va amb ells. Tot i així, en molts rostres hi veig aquella expressió de “jo sí, però no ho vull dir”. Els animo a fer-ho, ni que sigui per a ells mateixos, sense que ningú altre ho arribi a llegir.

Després d’aquesta petita reflexió compartida, entrem a la fase de les preguntes, de saber més de la novel·la, per què això, per què no això altre... Una bateria de qüestions pendents i suggeriments que no fan més que demostrar-me que realment l’obra els ha interessat. Gairebé al final, una pregunta típica de molta gent que ha llegit La lluna de Praga: Hi ha segona part? I la meva resposta, també típica: de moment no, però podria haver-n’hi.

Un plaer, i moltes gràcies Mª Carme, Marta i Carles per l’interès i la rebuda.

Jordi Santasusagna

 

Jordi Santasusagna collage

Llegit 914 vegades Darrera modificació el Dimecres, 20 abril 2016 14:25

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar