header

Dijous, 28 abril 2016 00:00

"Els escriptors que anem a les escoles tenim una gran sort",per Jaume Cela

Escrit per 

ALMACELLES

Em toca matinar.  Vaig amb un tren ràpid que em porta a Lleida. Aprofito el viatge per llegir el diari. No és un bon costum, perquè hi ha dies que més val no saber res del que passa al món. També llegeixo “La última  posada” l’últim llibre de Kertész, un home que va conèixer els camps d’extermini i un autor que vaig descobrir fa anys, quan va publicar “Sense destí”. Les seves lectures, gota fàcils, m’acompanyen sempre. És allò que diem: “un autor de capçalera”.

Arribo a Lleida i m‘esperen dues mestres de l’escola pública Antònia Simó. Anem cap a Almacelles i durant el viatge em parlen de l’escola, de l’escola i dels nens i de les nenes que hi ha. Em parlen del que fan i del que somien i com que sóc de l’ofici m’alegra veure que hi ha mestres que, malgrat les dificultats, viuen la seva feina amb passió i esperança.

Anem al centre cultural del poble on em trobo amb la colla de cicle superior. Una rebuda molt emotiva. Em volen estrènyer la mà, somriuen contínuament, saben crear un ambient d’acollida... I comença la presentació. Els agraeixo la invitació. Els dic que un escriptor desitja que algú el llegeixi. Si a més de llegir-lo el conviden a parlar de la seva obra és tota una celebració. Iniciem un torn de preguntes. Renoi, penso, hi ha molt nivell. Preguntes al voltant del procés creatiu, paper de la inspiració –sempre m’agrada veure la cara que fan quan els dic que la inspiració no existeix, que tot és feina- relació entre la realitat i la imaginació, què em porta a escriure, per què hi ha tantes frases fetes als meus llibres... grans preguntes al costat d’altres més fàcils de respondre, potser les més biogràfiques.

Jaume Cela 3Acabem aquesta primera part. Aplaudiments i  un nen que s’aixeca i em diu que em volen fer un regal. I a fe que l’encerten. Sabem, em diu i em sorprèn tot el que arriben a saber de  mi, que t’agrada molt la cançó “Cançó de bres per a una princesa negra”, que és una de les teves preferides. Doncs te la cantarem. I l’escenari s`omple de veus i em sento profundament commogut i agraït.

Després anem a l’escola i esmorzen amb l’equip de mestres que no tenen pati. Parlem dels problemes del nostre bell ofici i de les il·lusions, de l’esperança i... fins que arriba el moment que em vénen a  buscar i em porten al passadís de l’escola. Seuen a terra i presenten un  mural que han  fet amb  fotografies meves i un recull de frases que han tret d’entrevistes o de llibres que han llegit.

Acabem aquesta bella estona a la biblioteca amb el grup de sisè.  Abans de signar uns quants llibres, més preguntes, però ara també pregunto jo. Parleu-me del que us han semblat els meus llibres, sobretot parleu aquells que no us han agradat. I m’interesso, sobretot, per si em poden dir amb quin material els escriptors construïm les històries. I surten comentaris molt diversos: amb el cor, amb el cervell, amb l’ordinador, amb la imaginació, amb la creativitat... Jo els vaig dient que tenen part de raó, però els recordo que els demano allò que és imprescindible per escriure. Ho comparo amb la pintura i la dansa, amb el cinema i el còmic... Al final algú diu: amb les paraules. I ara sí, ara tots ho veuen clar. Un  escriptor juga amb les paraules, les tria i les combina per fer-nos arribar una història, les seves reflexions, les emocions, les mitges veritats i les mitges mentides, perquè amb les paraules podem aproximar-nos a dir la veritat o qualsevol falsedat. I parlem d’Holmes que es va menjar al seu creador i que jo seria molt feliç si desaparegués el meu nom, però quedessin vius els meus personatges.

I arriba l’hora de plegar. I les criatures són tan generoses que m’abracen i et diuen que les llibres els han  agradat  molt...

Torno cap a Barcelona. Continuo llegint “La última posada” i faig una becaina de vint minuts. Hi ha un  moment que miro per la finestra i penso que els escriptors que anem a les escoles tenim una gran  sort. Els  mitjans de comunicació  no ens fan massa cas. Fins i tot hi ha qui ens considera autors que juguem a segona divisió. S’afirmen  moltes bajanades en  aquests dies que estem a les mans d’experts que sempre són els mateixos i que,  molt sovint, xerren i xerren per no dir res.

Però a l’altre plat hi podem posar activitats com les que he viscut avui i en altres visites. Un grup de lectors i de lectores que no tenen por a compartir les seves lectures, les seves interpretacions i que ho fan amb respecte i amb sinceritat, que poden dir que un llibre els ha agradat o que  no els ha agradat gota i que poden debatre sobre literatura i sortir-ne enriquits.

Que voleu que us digui: que em sento afortunat? Doncs sí, em sento afortunat.

Jaume Cela 

Llegit 534 vegades Darrera modificació el Dimarts, 03 maig 2016 10:42

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar