header

Dijous, 05 maig 2016 10:56

Silenci...que comenci l'espectacle (II). A la recerca d'un fòrum memorable de quan els lectors en volen més!, per Jordi Folck

Escrit per 

A tall de record, cercava un “model” de fòrum que em funciona personalment, per obrir un debat i noves aportacions a la recerca de fòrum “perfecte”, si tal cosa és possible.

De l’article anterior:

1. Tot escriptor ha de posseir certa consciència escènica per atreure l’atenció del lector, ara espectador, avesat a un cervell multi-usos i multi-tasques. L’escriptor és també actor i l’aula un plató o un escenari.

2. Un cert sentit de l’actuació (teatral): “un creador hauria d’encomanar, entusiasmar, engrescar l’audiència”.

3. “Actuació” implica “domini de la veu” i dels seus recursos. Per evitar allò que es coneix com “rotllo” un ha de guarnir la seva expressió verbal de canvis de to –alçar o apujar la veu- practicar els silencis, imitar altres veus, encarnar personatges o, especialment en la novel·la realista, denunciar els fets que ens ocupen amb la ràbia i el to corresponent.

Seguim doncs!

4. La comunicació no verbal –o el gest- és un altre dels canals que el creador-promotor ha de dominar conjuntament amb la parla, la mirada i la cura de l’indument. Es tracta de divertir-se un mateix en el fòrum, i de divertir/engrescar els demés generant un contagi anímic, una confiança que el lector agraeix. Es tracta que descobreixi, a la meva manera de veure, una persona disciplinada, que treballa en/ i amb la inspiració i que sap comunicar, que passeja la mirada per tots i cadascú dels infants, que convida a llegir com un dels jocs més engrescats a l’abast de tothom i que apuntala amb un gest enèrgic les seves manifestacions. Quan parlo de La dona vestida de negre que tracta de les obsessions amoroses i dels seus perills, de les parelles que acaben les seves relacions a cop de whatsapp em converteixo en una enamorada bleda que espera els missatges del seu enamorat com si hi perdés la vida mentre observo el mòbil com si fos la darrera salvació de la humanitat sencera alhora que desperto la hilaritat més joiosa.  Quan parlo de Ningú és un zombi que tracta sobre la intolerància a l’escola demano als alumnes que comptin quants punts “zombis” els allunyen de la seva humanitat fent el gest d’abandonar l’aula si hi ha perill de comptar amb algun zombi enganxat al televisor i a les pantalles o que no llegeix prou o que fa dels set pecats capitals una manera de viure. Quan els parlo del Manuscrit de les bèsties”, novel·la de terror, abaixo la veu per portar-los a un malson...mentre llanço al mirada al buit com qui observa una aparició alhora que els joves giren el cap atemorits...Divertiment, engrescament que fan de la lectura una experiència per a tots els sentits. “La vida és un escenari” va escriure Shakespeare i també a l’aula d’una escola.

5. L’escriptor és el canal, on les lletres cobren cos, una parabòlica, el punt per moure el món, per sacsejar consciències en formació. I sigui amb el suport visual d’un power point que secunda el discurs, sigui amb la força de la paraula cal que sigui un gran contador d’històries. Allò que escrivia el psiquiatra Eric Berne... “si un conte és l’os, contar-lo és la carn, la part més sucosa per fer una bona queixalada”.  Tota narració té rodalies, és a dir el conjunt de temes suggerits per cada història que es comparteixen amb el lector, a qui es demana suport, que faci palanca, que acabi fent seves les dèries de l’escriptor. Se li obren nous mons, se li fa descobrir que sota les estovalles hi ha un submarí (amb permís del gran Joan Barril) i que, endut per l’emoció torni al llibre, que el continuï (si va abandonar-lo) o que l’enllesteixi si no ho ha fet.  És , insisteixo, el contagi anímic de l’escriptor feliç que “ven” la seva història i que atrapa lectors, que fa reviure les lletres amb la seva vehemència. En un mot, la cura i l’atenció de l’estil propi com un segell identificador.  Cadascú a la seva manera. Un fòrum com una actuació/animació, un “bolo” teatral que fa públic/lectors. Una veu literària que desdobla amb una veu pública i notòria. Un fòrum escolar no és la presentació ensopida d’un llibre sinó una aposta ferma, decidida i esforçada per a guanyar lectors fidels.

6. Enllesteixo: cal aconseguir un lector agraït que aposti per noves lectures més enllà de les obligatòries. Cal intentar un principi d’amistat a través de les xarxes socials, que en certa manera el lector pugui tenir accés a l’escriptor –punt conflictiu i debatut a bastament- i en vegi la seva proximitat encara que sigui només per l’intercanvi d’una salutació o un agraïment o una recomanació. Signar els llibres, en enllestir el fòrum, agrair públicament les activitats de lectura, els treballs manuals, acceptar fotografiar-se amb els alumnes (cadascú amb la seva modèstia) transforma la presentació d’un llibre en un esdeveniment escolar/social. En aquelles ocasions en que, en abandonar l’escola, el pares m’han demanat una fotografia amb els seus fills descobreixo un gran engrescament mutu, un tracte especial quan l’escriptor de literatura infantil i juvenil, tan oblidat, aconsegueix un estatus d’estrella, estrella, però, propera, amable, cordial, aquell a qui convidaries a sopar quan el llibre i l’autor s’han convertit en un afer de família. Acostumo a obsequiar punts de llibres propis , ulleres folckfantàstiques i materials complementaris que completen l’experiència.

I 7. Quin és el preu d’un fòrum? Passar-s’ho bé –els uns i els altres – no té preu, com no té preu deixar petjada a l’ànima d’un lector. Quan l’actuació és enllestida arriben les sigtnatures: hi ha molta discussió al respecte. No acostumo a visitar escoles on socialitzen els llibres. De vegades l’escola no ha dit tota la informació i em trobo que pertanyen a la biblioteca escolar.  Els llibres són peces fonamentals de la biblioteca de l’infant i aquell és el seu lloc al qual l’infant tornarà,  tard o d’hora. Mai no signo “papers” si el llibre és socialitzat. Quan el llibre pertany a l’infant crec que és bo fer una bona dedicatòria als llibres o als fulls que, aquells que han oblidat el llibre, t’ofereixen amb certa culpabilitat. I la dedicatòria que inclou el nom de l’infant, uns mots i la signatura converteix aquell llibre en un llibre especial que serà exhibit com un triomf davant els pares. Per tant crec que no cal tenir pressa en fer les signatures . Jo intento una cal·ligrafia gòtica als llibres de terror; una lletra petita i rodona als d’humor. També, en un full en blanc hi ha espai per l’art. I així, penso que aquell llibre ha esdevingut un llibre únic i especial, l’obra literària embellida que, vull  pensar, guardaran amb especial predilecció.

En el fons assumeixo el paper de publicitari: observar el mercat i (feedback inclòs) i fer el producte a mesura variant si cal a partir de la recepció i del “imputs” rebuts pel públic objectiu: els lectors.

Demano excuses si el lector considera  el meu article un gran eixalabrament. Insisteixo. En quinze anys i més de 400 fòrum he pogut identificar un meu “màxim comú denominador “. Meu i, si vol provar-ho, també seu.

 

Jordi Folck

Llegit 647 vegades Darrera modificació el Divendres, 13 maig 2016 14:43

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar