header

Dijous, 02 juny 2016 11:26

Viatge a Andorra. Escola Francesa d'Encamp, per Pep Albanell

Escrit per 

Com que enguany la sessió era després de dinar, a les quatre de la tarda, em vaig estalviar haver de matinar. Vaig prendre el bus Barcelona-Andorra a l’estació del Nord a quarts d’onze. Era un cotxe directe que només feia una parada, a la Seu d’Urgell, on, per un instant, em va recar no poder baixar i donar un volt per la ciutat on hi vaig viure la infància i l’adolescència. Però hi haurà més ocasions i no tantes com llonganisses al rebost. Vam arribar a l’estació d’Andorra, per sorpresa de tothom, un quart abans de l’hora prevista. No hi va haver cap dels freqüents embussos que es produeixen al Principat.

pep andorra2 optAl cap de poc, mentre prenia un refresc a l’ombra d’una terrassa, -feia un dia gairebé primaveral—va aparèixer la Maite Parrilla, representant del Govern andorrà, que cada vegada que he hagut de visitar una escola del territori, m’ha acomboiat, sol.lícita i amablement. Com que teníem temps de sobres, ens va vagar d’anar a dinar per compte del Govern. I a l’hora en punt érem al tercer pis de l’escola francesa d’Encamp, a l’aula on s’imparteixen classes de català.

Vint-i-set alumnes m’esperaven impacients i un punt excitats. Havien llegit Tocats del bolet, n’havien fet dibuixos, alguns molt creatius, i havien preparat, amb una meticulositat i un ordre molt francesos, una colla de preguntes. Com que sóc molt xerraire i m’agrada més explicar que respondre, vam poder donar sortida només a una part de les seves qüestions. Si ens haguéssim pogut allargar uns quart o mitja hora, hauríem fet cau i neta, però l’escola francesa és molt estricta pel que fa als horaris. D’altra banda, si es tracta de fer el joc de preguntes i respostes, sempre m’he estimat més la qualitat de la resposta, ni que sigui llarga, que la quantitat de les preguntes solventades. I tinc la sensació que als alumnes no els va pas saber greu que m’allargués donant detalls, explicant històries o posant exemples més o menys divertits. La cara i l’actitud dels alumnes, fins i tot la de la seva professora de català, Joana Ruiz, em feia pensar que s’ho passaven tan bé com jo. Encabat, la Maite Parrilla en va retornar a l’estació d’autobusos on vaig prendre el cotxe de quarts de vuit. Arribava a Barcelona, després d’haver fer una colla de quilòmetres, que ja era negra nit. Havia estat una jornada una mica esgotadora. Però com sempre que he hagut d’anar a les escoles andorranes, pagava la pena.

Pep Albanell

 

Llegit 524 vegades Darrera modificació el Dijous, 02 juny 2016 11:58

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar