header

Dijous, 07 juliol 2016 12:09

CRÒNICA DE LA VISITA A L’INSTITUT MANUEL DE CABANYES, publicada en forma d’article al Diari de Vilanova i la Geltrú, per Maria Rosa Nogué

Escrit per 

LES HORES I ELS DIES

UN ANY MÉS AL CABANYES

lanoiadeldescapotableCom l’assassí que torna sempre al lloc del crim, les meves passes literàries sempre m’acaben fent tornar a l’Institut Manuel de Cabanyes, on vaig entrar com a  alumna l’any 1979,  d’on vaig sortir per anar a estudiar Filologia Catalana i on vaig tornar com a professora “en expectativa de destí”, una situació adminitrativa de nom filosòfic. Mentre esperava el meu destí docent, seguia sentint el cuquet de l’escriptura i vaig acabar escrivint una novel·la juvenil que passava a l’Institut Benaprès de Sitges. Però moltes de les peripècies venien del record d’aquells anys memorables del BUP i el COU: amb la Montse Martí, la Julia Guerra, l’Elena Camón, el Joan Terol, el Leonardo Gayán, l’Anna Rosich, la Blanca Rosa Bertran, la senyora Maspoch...Alguna cosa hi ha entre el Cabanyes i jo, perquè  cada any m’hi conviden a parlar de la meva novel·la La noia del descapotable  (els dos últims cursos a través del programa Lletres a les Aules de la Institució de les Lletres Catalanes). Enguany hi he estat amb l’Eduard Juanmartí, cap del Departament de Català, l’Àngels Parés, la Carla Mira i la Judit Rovirosa.  Els nois i les noies de 4rt. d’ESO em pregunten per una segona part, que ja tinc escrita, esperant  una mà editora que la tregui del calaix, i jo me’ls miro pensant que tots ells formen part del meu somni de ser escriptora, del meu desig de  tornar algun dia, amb l’excusa,  a l’Insti, a  parlar de coses importants:  de Venècia, de l’amor fugisser, de l’ombra tèrbola de la mort, de la nostàlgia infinita de la música de Mahler, de la bellesa d’un record potser inventat, d’uns versos en llatí de Catul, d’un xuxo de crema d’una pastisseria de Sitges que de fet jo comprava a ca l’Amadeu Gené.  Veig mirades de reüll, veig ulls que s’aparten, veig ulls que brillen, veig somriures, veig llavis que xiuxiuegen un secret que s’ha de dir ara mateix, ara, al marge  de l’escriptora que xerra  del seu llibre mentre  rumia quin article en farà, de tot això.  

Maria Rosa Nogué i Almirall

Llegit 595 vegades

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar