header

Dimecres, 08 març 2017 11:26

Caos i ordre...i el paper del mestre?, per Jordi Folck

Escrit per 

Em llevo d’hora per a ser a les nou del matí a Mollet del Vallés per parlar de Ningú és un zombi convidat per l’editorial en una escola de la qual prefereixo guardar-ne el nom. Es tracta d’una trentena d’alumnes en un 95% castellanoparlants. La professora inicia la sessió colpejant el borrador contra la pissarra, ningúrepetidament, amb violència, fins a fer-se  el silenci. Parlo i dic alguna cosa graciosa o alguna reflexió i esclata el xivarri. La professora intervé, de nou, cridant a l’ordre. Cada cinc minuts passa el mateix. Me n’adono que a l’aula del costat no ha arribat el professorat i no ho farà en tota l’hora  i el xivarri és de mil dimonis. Crits rere meu separats per parets que semblen de paper de fumar i crits davant meu. Al final dels 50 minuts me n’adono que estic esgotat. Que per fer-me sentir he cridat tota l’estona alçant la veu per damunt d’una colla de brètols, de bergants i penso que no he de morir pas ni en un escenari ni en una aula.  Que ja són anys i que me n’hauria d’haver adonat que si no volen escoltar, que no ho facin, però que, de primer, és la meva salut.  Signo els llibres. Veig que alguns no han estat llegits. El tall del paper és net, polit, talment sortint de la llibreria.

Admiro profundament els Mestres i la seva santa paciència. El poeta Rilke no els devia pas conèixer quan va escriure “tinc paciència per a segles” perquè se n’hauria adonat que tal cosa amb infants és impossible.

Surt la reflexió: lectura obligatòria en català? Què fer entre estudiants que no tenen cap interès? Parlen en castellà  el 100% del seu temps i ni s’esforcen. Perdo els papers. Truco a un amic mestre, bibliotecari i geni,  el Jesús Gallegos, de Reus,  i em dóna la resposta justa: no és problema dels infants sinó dels seus educadors, de la seva pèrdua d’autoritat. I penso que  té raó i que si la mestra els hagués fet llegir en veu alta alguns fragments del llibre haurien tingut més interès en rebre’m i aprendre els uns dels altres. Que aquella violència de picar la pissarra amb el borrador no indica res de bo.  Què ha succeït perquè un mestre oblidi el seu paper? Falta de vocació? Incapacitat de mestratge? Escàs interès davant d’una animació lectora on l’escriptor “guarda” els infants ? Falla el mestre, falla l’escola, falla la institució!

elmanuscritDues hores després i dues til·les més enllà,  visito l’escola Sant Gervasi, aquesta vegada a través del programa Lletres a les Aules de la ILC. Estan llegint El Manuscrit de les Bèsties. Un centenar d’alumnes.  Un auditori preciós micròfon en mà. Una sàvia mescla de cataloparlants i castellanoparlants ben integrats. Ningú  es mou. Respiren. Somriuen. Fan preguntes ordenadament. El fòrum es mou elegantment, sense cridòries, amb respecte. 

Nova reflexió: sí, la pilota és damunt la teulada dels Mestres. Surto de l’escola Sant Gervasi de Mollet com en un núvol de felicitat. El llibre els ha enganxat, es ha agradat. Són preguntes intel·ligents, ben trobades. M’entenen. Em valoren. Prenc el tren de tornada. Tanco un altre capítol d’animació lectora.  He après quelcom: els meus  procediments dramatúrgics no sempre són benvolguts ni entesos quan la classe és un zoo sense govern, un circ on he estat convidat sense saber que el clown era jo.  L’entrada lliure té un preu molt alt. Al  domador/presentador/mestre de cerimònies se l’han menjat els lleons!

(Seguirà)

 

Jordi Folck

Llegit 419 vegades Darrera modificació el Dijous, 09 març 2017 10:19

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar