header

Divendres, 05 maig 2017 14:07

L'escola el Brot, de Sant Joan Despí, per Josep-Francesc Delgado

Escrit per 

mamitisUn dels primers dies d’aquesta primavera del 2017 vaig agafar el cotxe i vaig enfilar la carretera per anar a Sant Joan Despí, a l’escola el Brot, per parlar de “Mamitis”, un conte meu d’un nen que es refreda perquè vol mirar una pel·lícula de terror i ho fa d’amagat sense abrigar-se perquè els seus pares no la hi deixen veure. I també parlava de “I l’alba ja no va tenir més por”, una nena que té por a dormir amb el llum apagat. Eren alumnes de cicle mitjà i superior de primària.

Totes les escoles són especials, però n’hi ha que ho són una mica més que les altres. Elena Aloy, la directora, m’havia fet saber que en aquella escola tots els alumnes eren o bé dislèxics o tenien trastorn de dèficit d’atenció.

Era una trobada d’aquelles que et fa respecte, però a la qual vas tranquil perquè has parlat de com fer-la amb l’escola. Quan hi vaig arribar em vaig adonar que la Fundació pedagògica el Brot està instal·lada en un casalot centenari amb un jardí espaós i frondós. Sant Joan Despí és ple de blocs de pisos i aquella escola és com un pulmó al centre de la ciutat.

Quan hi vaig arribar de seguida em vaig adonar que ho havien preparat bé: dos alumnes em van venir a rebre. Vam anar a una sala espaiosa al fons de la qual hi havia dos armaris de cent anys i els alumnes foren disposats en forma de u, que és la mena de disposició ideal per a aquestes trobades. De seguida van començar les preguntes i vam estar parlant: una hora i tres quarts! Ni al final, quan vaig voler explicar-los la meva versió de ”La llegenda de Sant Jordi” van mostrar desatenció, només algun s’entrebancava una mica quan llegia la pregunta que havia preparat, però això passa a qualsevol trobada. Eren uns nens i nenes atents i carinyosos.

lalba ja noAcabada la sessió vaig preguntar a l’Elena com s’ho feien i ella em va explicar que treballaven per projectes, sense llibres de text, que havien reduït la quantitat d’alumnes per aula a dotze i que quan calia corregir actituds ho feien sense aplicar càstigs i induint a la reflexió. Tendim a pensar que aquells que no són com els altres no poden viure amb nosaltres i és una enorme equivocació, sovint els seus comportaments disruptius no són més que la manifestació de la nostra manca de compromís, imaginació i inversió per formar en una diversitat que ens enriqueix a tots.

En sortir-ne, vam quedar amb l’Elena que m’enviaria la foto de la trobada que guardaré i vaig tornar a mirar el jardí de l’escola poc geomètric, més propi del Romanticisme que del Neoclassicisme: són els jardins que m’agraden més... I em vaig adonar que la meva primera sensació era certa: allí cada arbre, podia créixer segons el seu ritme intern, s’hi respirava pau.

Josep-Francesc Delgado

Llegit 133 vegades Darrera modificació el Dimarts, 09 maig 2017 11:09

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar