header

Dijous, 11 maig 2017 09:35

Quatres visites especials, per Toni Sala Destacats

Escrit per 

Les sessions de Lletres a les Aules són interessants per un autor, i encara més per la persona. Et veus amb joves i és molt gratificant. Tenen curiositat, estan interessats pels temes del llibre i per la creació mateixa, la conversa es fa intensa.

Aquests últims mesos m'han convidat a parlar en dos Centres de Formació d'Adults. Sent alumnes ja de fora dels instituts, la conversa és adulta, d'alguna manera pots parlar més de tu a tu, tot és més conscient i dóna més joc. Desapareix el tracte feixuc amb l'obligatorietat, tan enemiga de la literatura. Hi ha un plus d'intensitat, també.

A l'altre extrem, també especial, va ser la tercera visita que em va tocar fer, a l'escola La Vila de Palamós, amb nens petits. Aquí tot és diferent, encara parles amb persones fent-se, amb ulls molt grans. Sempre que em toca parlar amb un públic infantil, a més, és sobre el llibre Goril·la blanc, que parla de Floquet de Neu. Ho acompanyo amb unes diapositives, i el resultat són exclamacions i rialles. De la ingenuïtat te n'endús també molta experiència.

Però potser la visita més emocionant, pel que té de novetat en la transmissió de la nostra cultura, va ser la que vaig fer al Servei de Català d'Olot, on van convidar-me amb motiu de la presentació de les parelles lingüístiques del curs. Ja als centres de Formació d'Adults tens un públic de procedència molt variada, i molt agraïda, però, aquí, poder parlar de les possibilitats del teu idioma a persones nouvingudes té un punt de satisfacció no pas difícil d'entendre. Vaig sortir prou emocionat d'aquesta sessió per escriure un article titulat “Parelles lingüístiques”, que copio aquí sota i que va sortir publicat al diari Ara.

“La setmana passada van convidar-me a parlar de literatura a Can Monsà, a Olot, amb motiu de la festa de presentació de les noves parelles lingüístiques del Consorci per a la Normalització. Durant la festa es van vincular vint-i-set parelles. Un acte alegre i esperançador. Hi havia asiàtics, africans, europeus i sud-americans.

El sistema de les parelles lingüístiques fa uns quinze anys que funciona i és molt senzill: per un temps, un catalanoparlant es compromet a conversar un mínim d'una hora setmanal amb un immigrant que estudia català. El nadiu no és professor i la relació amb la parella difícilment es quedarà en la conversa. El llenguatge és la casa del ser, que deia un. L'assignació de parelles es fa a l'atzar i l'èxit de la relació depèn de com de bé s'entenguin les dues persones. Desapareixen aula, exàmens, temaris, i queden les persones. Unes senyores grans d'Olot que havien fet de parella el curs passat me'n van parlar amb entusiasme. Tota relació és d'anada i tornada, i igual com elles havien donat entrada al foraster a la nostra cultura, havien estat també acollides a casa de les seves parelles, havien conegut els seus costums, religió, menjars, la cultura sobre la qual s'assentava la persona, el seu cas específic. Això els havia donat també una mirada sobre si mateixes.

Els participants d'aquí s'assemblen als nouvinguts en la predisposició a compartir. Són les persones més obertes, d'una banda i de l'altra, les que es troben, i aquesta actitud s'expandeix. Així és d'important, per nosaltres, l'idioma; així és de necessari, per ells, trobar una acollida encarnada en algú. El benefici sempre ha de ser recíproc. Només entre el 2003, quan van començar-se a organitzar, i el 2015, a Olot van fer-se mil parelles – a tot Catalunya, més de cent mil.

Sortint, vaig veure un cartell blau penjat en un balcó que deia: “Volem acollir”. L'abstracció és el problema, vaig pensar. Les televisions, els diaris i els llibres estan plens d'abstracció. També les converses i els pensaments. Que barata que és l'abstracció. Ara fa uns dies que no es parla tant dels refugiats, però parlant-ne tampoc se'ls ajuda gaire. El camí és molt més llarg. Si sabéssim quina és la nostra quota concreta, la necessària, si poguéssim concretar la solidaritat, saber quina ens correspon exactament, respiraríem més tranquils. Les parelles lingüístiques són una realitat, discreta i forta com una pedra. Això vaig veure a la festa on em van convidar. Si de veritat volem acollir, no hi haurà prou immigrants per fer-los de parella"

 

Toni Sala

Llegit 97 vegades Darrera modificació el Divendres, 19 maig 2017 17:15

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar