Imprimir aquesta pàgina
Dijous, 13 juliol 2017 15:15

La visita del curs de la que guardo un especial record, per Àngel Burgas

Escrit per 

El mes de maig de 2016 vaig rebre un mail que havien escrit els alumnes de 2n d’ESO de l’Institut Margarida Xirgu de l’Hospitalet de Llobregat. Les seves professores, Marta Pujol i Teresa Garrofer, m’anunciaven que els lectors de “Segon trimestre” (La Galera) estaven emocionats amb la lectura i que volien fer-me preguntes i observacions com aquestes que us copio aquí:

segontrimestreAl capítol “Els inquilins del laboratori”, la Martina veu uns “negres”. Alguns de nosaltres ens vam sentir ofesos per la utilització del terme, tot i que més endavant vam veure que no obeïa a una actitud racista perquè els protagonistes acaben ajudant aquests immigrants sense papers. De tota manera, calia dir que eren “negres”? Si eren cubans, no tots els cubans són negres. Per tant, no n’hi hauria hagut prou dient que eren “desconeguts”?

Aquest detall no ha privat que la novel·la ens agradés i la trobéssim respectuosa.

També ens sembla adequat que, segons l’edat dels personatges, a les diferents novel·les de la sèrie, tinguin interessos diferents. Per exemple, que en les més avançades, s’aprofundeixin temes com els de l’amor. A Segon trimestre, alguns hem intuït que la Martina podia estar enamorada de la Marga. D’altres, tan sols hem vist que la prenia com a model. Aquesta diversitat d’opinions és a causa que el narrador no ens ho diu explícitament, no ens ho dóna tot mastegat, i això també ens agrada, que els lectors puguem anar traient les nostres pròpies conclusions.

També valorem que conegui els problemes que realment passen als instituts avui dia, com el bullying i les agressions, que veiem en l’episodi dels anònims a la Martina.

En conclusió, hem gaudit molt amb el seu llibre i ens hem sentit que participàvem en la història. Gràcies per haver-ho fet possible.

   Les professores m’anunciaven que l’Institut compta amb una majoria incontestable d’alumnes nouvinguts, especialment immigració llatina, que arriba al 80%. Em van informar que, de cara al curs vinent, demanarien de dur-me al centre dins del programa “Autors a les aules” de la ILC. També m’advertien que era complicat fer-ho d’una altra manera, perquè ni el centre ni les famílies comptaven amb recursos.

   Tot va quadrar, per sort seva i meva. El dijous 27 d’abril vaig poder conèixer-los finalment gràcies al programa de la Institució, i ben segur és la visita, de les que he fet enguany, de la que guardo un especial record. Sense una posada en escena especial (ho vam fer una aula del centre) ni cap activitat extra, dins d’una senzillesa i proximitat natural, vaig ser molt ben rebut. Sabia, per les professores, que el llibre de lectura estava socialitzat (una lacra que, vull dir-ho, continua malmenant la relació llibre/lector i que de moment no té aturador), però molt dels nanos tenien llibres meus que havien comprat per iniciativa pròpia. Alguns alumnes del curs passat van voler saludar-me i quedar-se a la trobada, i la implicació i el feedback que vaig rebre només el puc qualificar de positiu i engrescador.

   el club de la cistellaEra palès l’esforç extra que tots havien posat en la lectura (potser no estan avesat a llegir gaire, i menys en català) però igual de remarcable era la importància que, tant per part seva com per part de les professores, donaven a la meva presència. Volien saber allò que jo els volia explicar. Em sentien part de la seva vida perquè jo havia escrit una història que els havia interessat i divertit, i ells se sabien part de la comunitat de lectors catalanoparlants que viuen a Catalunya i que llegeixen en català. Els personatges de El club de la cistella, la saga que majoritàriament havien llegit o llegien en aquell moment, eren com ells, tot i que no visquessin en la mateixa ciutat ni tinguessin el mateix nivell socioeconòmic. Però això no era el que més em meravellava, sinó el fet de sentir-se lectors complets i convençuts d’una ficció en català, que havia escrit un autor català i que parlava de la societat real en què vivien. Com si el fet de ser lectors de les meves novel·les els confirmés la seva pertinença al país que era el seu, a la societat que era la seva i de la qual, com tothom, en formen part.

   Estar una estona amb ells parlant de les meves ficcions i la meva feina va ser un regal mutu. D’aquí uns anys, aquests nanos tindran les seves feines, formaran les seves famílies i perfilaran el seu futur. I tot això passarà aquí, que és on viuen. Al seu imaginari hi haurà (espero i desitjo) figures, accions, contradiccions i greuges d’una ficció que jo vaig escriure per a ells. Per a tots els lectors que, vinguin d’on vingui, siguin com siguin, han tingut la voluntat, el temps i el desig d’entrar dins la ficció d’una novel·la pensada i escrita en català.

Àngel Burgas

 

Llegit 188 vegades Darrera modificació el Divendres, 21 juliol 2017 10:46
SOCIAL: 

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar