header

Dimarts, 15 maig 2018 09:53

Visites a les escoles, per Jaume Cela

Publicat per 

La gran majoria de persones que ens dediquem a escriure desitgem que algú ens llegeixi. Si a més de llegir-nos ens conviden a parlar del que hem escrit hem de començar la trobada donant les gràcies. Si més no, jo sempre inicio la sessió amb paraules d’agraïment i reivindicant al paper del lector, de la lectora en el procés de creació.

El públic infantil és molt generós, encara creu que els que escrivim som importants, que no és el mateix que ser famosos, però són persones amb pocs filtres i et diuen el que pensen sense embuts.

A mi m’agrada començar mirant de respondre les preguntes que acostumen a portar preparades. Aquest contacte directe entre cadascun d’ells i el visitant els acostuma a agradar  molt. A vegades el tutor o la tutora n’ha fet un treball previ. A vegades no... i es nota. Penso que funciona molt més bé quan hi ha hagut un treball abans de la visita perquè deixar-ho tot a l’espontaneïtat del nen o de la nena pot portar a dedicar una bona estona a respondre qüestions que no tenen gaire rellevància.

Sempre hi ha quatre punts que faig sortir a la conversa, si no me’ls han preguntat.

El primer és –i es queden mols parats- negar l’existència de la inspiració. Els costa una mica d’entendre, però quan veus que ho han entès és quan els pregunto què fa en Messi quan surt al camp. Els dic que no el veig gaire inspirat, que el veig córrer, mirar de marejar el contrincant i xutar a porta. A vegades marca, a vegades no. També faig servir la imatge de la persona que es tanca a la cuina per preparar una paella. No sé si està gaire inspirada, el que sí que sé és que no para de treballar. I aleshores comento que escriure, com cuinar, és un procés.

El segon punt és la relació entre la realitat i la ficció. És un tema complicat, però les intuïcions dels nens i de les nenes sobre aquest punt són molt importants i descobreixen al llarg de la conversa la relació entre una cosa i l’altra.

El tercer és fer-los entendre que la qualitat d’un text no depèn del  nombre de pàgines que tingui i aquí utilitzo una comparació molt exagerada però real. Els comento que Proust va necessitar milers de pàgines per narrar la seva obra  més celebrada i que Monterroso em va tenir prou amb una línia per deixar per a la posteritat un conte esplèndid, el del famós dinosaure.

I encara un quart punt. Si no m’han  fet aquest pregunta els hi faig jo: què és allò que necessitem de manera imprescindible si volem explicar oralment o per escrit una història. Citen la imaginació, el cervell, l’ordinador o el llapis, la paciència... jo vaig acollint aquestes respostes i els dono el valor que pertoca, però insisteixo que es tracta de parlar d’allò que és imprescindible. Al cap d’una estoneta algú diu la paraula clau: LA PARAULA. I és clar, aleshores entenen perfectament que algú que escriu és algú que juga amb les paraules, que tria i destria les més adequades per fer arribar al lector o a la lectora allò que vol compartir.

I d’anècdotes en tinc tantes que podria omplir un bon sac. N’explico una de molt bona. Vaig visitar una classe de quart de primària amb molts nens i nenes que tenien noms que jo  no sabia escriure. En  el moment de dedicar-los el llibre els demanava que em diguessin el nom lletra per lletra. Potser ja n‘havia dedicat quinze i el  setzè em diu: jo em dic Josep, jota, o, essa, e, pe. Vaig mirar de no equivocar-me.

I aprofito per donar les gràcies a totes les persones que organitzeu aquestes sessions que sempre son molt enriquidores per a tothom. I d’una manera especial als nens i  a les nenes, als nois i les noies que intenten endinsar-se en el món de la lectura i als seus i a les seves mestres, professors i professores que ens reben amb entusiasme i amb un llibre a la mà.

Jaume Cela

Llegit 106 vegades Darrera modificació el Dimarts, 15 maig 2018 10:50

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar