header

Dilluns, 04 juny 2018 10:41

Josep Gòrriz a l'escola Sant Miquel del Cros d'Argentona

Publicat per 

La màgia que desprèn l’activitat “Autors a les Aules” brinda moments impagables.

Una de les experències més impactants la vaig viure aquesta primavera a l’escola Sant Miquel del Cros, a Argentona.

Sant Miquel del Cros, si bé pertany al terme d’Argentona, és un barri equidistant d’Argentona, Mataró i Cabrera de Mar.

Es tracta d’un petit nucli de carrers entre camps de conreu, allunyat de grans concentracions humanes.

Sota les muntanyes del Maresme, s’hi respira pau barrejada amb sentor de bosc i olor de mar.

Quan vaig entrar a l’escola, el conserge ja em va avisar: “estan molt nerviosos”.

Havien llegit PINYONS DE MADUIXA, n’havien fet dibuixos i figures, que tenien exposats al vestíbul i a la biblioteca.

pinyons de maduixaQuan les dues classes van ser a la biblioteca, l’ambient tallava la respiració. Al llarg del trimestre els professors, que treballaven el llibre a fons, havien alimentat l’expectació. Quina responsabilitat. Un pas en fals podia ensorrar la màgia. Però m’ho van posar fàcil. Els ulls radiants d’aquells nens i nenes em van carregar les piles a l’acte. I vaig començar a explicar la meva història: fa una pila danys jo també era un nen boig pel futbol i per córrer aventures amb els amics; pel que fa als estudis, havia de fer mans i mànigues per treure un cinc. Els meus companys i jo érem nens “sense nom”, perquè només ens cridaven pel cognom i semblava que no tinguéssim nom. D’altra banda, havíem de seguir un munt de nomes estrictes que no et podies saltar i ai de tu si et queia alguna taca de tinta a la llibreta, perquè t’arrencaven el full (o els fulls) i havies de tornar a començar, tant era que toqués el timbre de plegar: no deixaves el col·le fins que acabaves la feina, i quan arribaves a casa, et castigaven perquè t’havien castigat a cole.

 “No, un escriptor no és un superdotat, ni és savi, ni té poders sobrenaturals..., és algú com vosaltres, que un dia descobreix que li agrada explicar històries i comença a omplir pàgines i pàgines, la majoria de les quals acaben a la paperera. Però les ganes d’aprendre i el suport que li donen els lectors quan se’n surt, l’ajuden a continuar endavant i intenta fer realitat el seu somni, com feia el nen Rafa Nadal al club de tennis de Manacor, on començà perdent tots els partits...”

Va ser fàcil posar-se al seu nivell, perquè havia sigut el meu. Amb quina emoció escoltaven la història de la meva àvia de Golmés (al Pla d’Urgell, tocant a Mollerussa): va morir analfabeta després de passar bona part de la vida conjugant un sol verb: “sobreviure” (coses terribles de la guerra i de la postguerra).

I van parlar ells, els nens i les nenes de tercer i quart. Vam veure que la vida dels personatges del llibre que havien llegit venia a ser com la seva; com la meva.

Va passar el matí en un no res, semblava que la màgia hagués avançat el rellotge. La màgia, gelosa pel fet que nosaltres ens ho passéssim tan bé, volia posar fi a la trobada. Però vam tenir temps de sortejar llibres entre els nens, ens vam fer un grapat de fotografies amb el cistell de les maduixes, els murals, els llibres de la biblioteca... i l’Amanda em va parlar d’un conte que li havien publicat perquè havia guanyat els Jocs Florals del Maresme.

L’atutor va sortir d’allà amb un càntir de terrissa d’Argentona i amb el convenciment que no havia anat a l’escola, sinó al país de les meravelles.

A casa, quan llegia el conte de l’Amanda, se’m posava la pell de gallina. Que bé que explicava aquella història, molt més bé del que ho hauria fet jo a la seva edat.

Pensant en tot el que m’havien donat en aquella escola, no em vaig poder estar d’escriure’ls aquesta carta:

            Estimats nens i nenes (professores i professor) del col·legi Sant Miquel del Cros.

Us he de dir dues coses:

−Primera: heu tingut un èxit total amb el càntir de terrissa que em vau regalar: a casa el vol tothom. L'Helena diu que se l'emportarà al seu pis perquè ella és la gran i la protagonista del llibre “Pinyons de maduixa”. Però el Bernat diu que sense ell no hi hauria aventura perquè me’n va donar la idea, diu que a la seva habitació el càntir queda rebé i que treure'l d'allà és pecat. Ja veurem com acaba tot.  

-Segona: us demano, sisplau porfa, que feliciteu l'Amanda. El seu conte del pescador enamorat del peix número cent m'ha agradat molt, és una història tendra que parla del que costa aconseguir coses importants. El peix ha d'esperar que el pescador en pesqui noranta-nou procurant no descomptar-se, perquè si ell no és el peix que fa cent, no podrà parlar; i després, quan ja li ha dit: "t'estimo!", ha d'esperar dins de la peixera que el pescador s'adoni que l'estima de veritat i que no trobarà ningú tan fidel com ell. Quan el pescador descobreix que ell també l'estima, la màgia de la vida converteix el peix en la noia en qui somiava el pescador. Tots dos han esperat molt perquè el somni es convertís en realitat. De la mateixa manera que el nen Rafa Nadal va passar molts anys entrenant en silenci per fer realitat el seu somni.

            I ara us proposo un brindis que haureu de fer amb el cistell de pinyons de maduixes enmig de la classe, com si fos un cigne nedant en un estany argentó (d'aquells que només hi ha a Argentona).

            −Brindem perquè cada u de vosaltres faci realitat el seu somni.

Una abraçada ben forta!

            Josep (ja torno a tenir nom, com tots vosaltres)

 

            La carta ja fa temps que està enviada, però els seues efectes continuen. També perdura la màgia que ens va envoltar a Argentona  aquell matí de primavera.

Josep Gòrriz

Llegit 277 vegades Darrera modificació el Dilluns, 04 juny 2018 13:21

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar