header

Dimarts, 17 febrer 2015 12:11

Crònica de Margarida Aritzeta a l'Institut Gabriel Ferrater i Soler de Reus

Escrit per 
L'acte va ser elèctric. Tots els primers d'ESO es van reunir al poliesportiu, que era l'únic lloc on cabien tots els alumnes, la qual cosa va ocasionar un cert enrenou de logística, molt ben organitzat, perquè cadascú dels sis grups de primer es va haver de portar la seva cadira. La sessió va ser cordial. Vam començar amb una breu introducció sobre realitat i fantasia en aquesta novel·la. Els estudiants van descobrir que hi ha alguns episodis de la novel·la que formen part de la meva vida real: una nevada que ens va deixar incomunicats fa uns quants anys, un gos a qui agradava molt la neu, que és el retrat d'un aritzetagos que teníem a casa quan va fer aquella nevada, l'experiència d'anar-me a menjar una taronja que s'ha quedat a l'aire lliure i descobrir que s'havia gelat i era més dura que una pedra...
 
Els escriptors aprofitem tots els detalls que ens passen pel costat per fer els nostres llibres, els vaig dir, algun dia potser vosaltres també sortireu en una novel·la que encara s'ha d'escriure. Van riure. Ja havíem trencat el gel. A partir d'aquí, hi va haver un munt de preguntes. Cada intervinent havia de sortir a "escena", perquè hi havia un sol micro per a tots (i sense micro era impossible entendre's), i aquest nou desafiament va ser un estímul afegit a les preguntes, perquè els qui les van fer s'hi van divertir molt, fent el paper d'artistes.
 
D'entre les intervencions, destaco el comentari que va fer una estudiant sobre el comportament d'un dels personatges de la història: com és que la mare del protagonista es cuida tan poc del seu fill?, va protestar. Com és que no sap on va ni què fa?
 
Això ens va portar a parlar de com canvien les coses en situacions de crisi, quan passa alguna cosa extraordinària, en què de vegades les persones es comporten de manera imprevista i els fets se'ns escapen de les mans. Vam parlar sobre les relacions amb els pares i, sobretot, sobre els prejudicis, les imatges que tenim de qui és bo i qui és dolent pel seu simple aspecte o pel lloc d'on ve o on viu. El cas d'en Tadeu, el nen de les barraques, va ser un exemple molt clar del que anàvem comentant.
 
Algú volia saber si al final de la història hi havia o no la perspectiva d'una història d'amor que continuava fora del que explicava el llibre. Vam parlar de la imaginació dels lectors, dels finals oberts i de les novel·les que no ho poden explicar tot, perquè comencen en un punt i s'acaben en un altre, i tota la resta t'ho has d'imaginar.
 
La sessió va ser molt animada, el temps se'ns va fer molt curt i, en acabar, vaig dedicar els llibres a moltíssims dels assistents.
 
citaalaparetdegetl aritzeta
Llegit 1355 vegades Darrera modificació el Dimecres, 18 febrer 2015 09:48

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar