header

Dilluns, 04 maig 2015 13:36

Una rebuda entusiasta a Enric Larreula al CFA "La Llagosta". Lletres a les Aules

Escrit per 

"A través del programa "Lletres a les aules", que organitza la Institució de les Lletres Catalanes, el dia 9 d'abril d'enguany vaig anar a visitar el Centre de Formació d'Adults "La Llagosta", d'aquesta població del Vallès. En arribar-hi la coordinadora, Marta Adam Morell, em va dir que els alumnes havien llegit el meu llibre Em dic Paco, Editorial Barcanova, Barcelona 1991, i que tenien moltes ganes de parlar amb mi.

Aquest llibre el vaig escriure a finals dels vuitanta, i dedicar a alumnes dels grups que, en aquella època, com a professor de llengua jo tenia a la Facultat de Ciències de l'Educació, de la UAB. Es tractava dels grups de nois i noies que iniciaven els seus estudis de Magisteri, i que anteriorment no havien tingut gaires contactes amb la llengua catalana, i que, per regla general, mai no l'havien parlada. Eren classes bàsicament orals, sobre qüestions que ells mateixos proposaven, i on el tema de la seva pròpia identitat i la seva relació amb llengua catalana, ells mateixos treien sovint a conversa.

El cas és que aquesta experiència em van donar la idea d'escriure una novel·la en la qual un noiet nascut a Ciutat Badia, fill de les onades migratòries andaluses dels anys seixanta-setanta –talment com molts dels meus alumnes-, quan li toca anar a un institut de Sabadell tot d'una descobreix la llengua catalana i l'altra realitat del país que ell desconeixia. I de com ha de compaginar la identitat andalusa que manté a casa amb els pares i la població on viu, amb la nova identitat catalana que va adquirint gràcies als nous amics que fa a l'institut. I com en una cadena de compromisos que va adquirint amb aquests, acaba amb ells defensant fins a les darreres conseqüències un paisatge de l'especulació urbanística que l'amenaça. Un llibre, doncs, que si bé pel que fa al descobriment de la llengua i del mateix país, en aquella època podia respondre a la situació que vivien molts joves de les ciutats i barriades, nascudes amb la immigració, actualment ha passat força de moda, ja que ara els nostres joves aprenen més o menys la llengua catalana a l'escola des de petits, i la qüestió de la identitat relacionada amb la llengua s'ha relativitzat moltíssim.

Però bé, si un grup d'alumnes del CFA s'havien llegit aquest llibre i volien parlar-ne, en parlaríem. Vaig suposar que em trobaria amb un grup d'una dotzena de persones a tot estirar, però a causa de l'èxit de convocatòria que preveien, els organitzadors havien preparat la trobada a la sala gran de l'IES Marina, que hi ha al costat.

 

em dic paco


Quan hi vaig entrar la sala era plena de gent, i encara en va anar entrant més. No sé quantes persones hi devia haver, però moltes, més de cinquanta, o seixanta. Molta gent gran, però també persones més joves. Gairebé totes d'origen andalusoextremeny, o espanyol en general, de primera, o segona generació, i de parla habitual castellana, tal com actualment és la majoria de la societat de les comarques properes a Barcelona.

I vaig parlar. D'entrada l'argument del llibre em va servir per exposar per què l'havia escrit, a qui l'havia dedicat, l'estil narratiu en què estava escrit... I també d'altres qüestions més compromeses que hi van apareixent, com la contradicció, sovint aberrant, entre justícia i legalitat; la destrucció dels millors paisatges amb l'excusa dels guanys econòmics i creació de llocs de treball; l'idealisme i la generositat dels joves protagonistes de la novel·la; i tantes altres coses... I entre elles, naturalment, del tema que de debò els interessava i potser els havia convocat a la trobada: la catalanitat, o no, i en quin grau, de les persones vingudes de fora. De la seva integració al país on van venir, i on molts d'ells ja han nascut. Del seu compromís amb el moment històric que vivim. Naturalment, del tema de la llengua catalana... Aquí les preguntes les feien ells, jo em limitava a respondre i a argumentar segons la meva personal interpretació de les coses."Per què els catalans no ens parlen en català?", va preguntar un senyor, i molta gent del públic va assentir amb el cap com per fer-nos-en un retret. I jo, que de tant que he pensat, i patit, sobre aquest tema fins i tot vaig acabar escrivint el llibre Dolor de llengua, Edicions 3 i 4, València 2002, vinga donar explicacions. El cas és que, segons la meva percepció, allà no només estàvem comentant una novel·la, en realitat allà ens estàvem comentant nosaltres mateixos, i, de retruc, el nou país que, a empentes i rodolons, estem construint entre tots... o entre molts.

La trobada va durar prop de dues hores. I en acabar van ser moltes les persones que es van acostar a la taula per comentar-me encara algun aspecte personal sobre aquests temes. Un noi jove em va dir que ell no havia llegit mai cap llibre, perquè no li agradava gens llegir, però que persones del grup li havien recomanat que es llegís aquest, ho va fer, i em volia comentar que li havia agradat molt. Així de senzill i així de bonic.

Finalment un grup d'alumnes de Normalització Lingüística, van venir acompanyats pel seu professor, per fer-me una entrevista que volien, no sé si transmetre posteriorment per la ràdio local. Un bon acabament."

Enric Larreula

Llegit 1229 vegades Darrera modificació el Dijous, 07 maig 2015 11:16

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar