header

Dimarts, 05 maig 2015 11:22

Cinta Arasa i la màgia dels contes a Anglesola. Lletres a les Aules

Escrit per 

"El divendres dia 20 de març em vaig llevar tan d'hora que el sol encara no havia arribat al cel, però a mi m'era igual. Estava molt contenta i no em calia llum per anar a buscar l'autobús que em duria fins a Tàrrega. Allà, l'Alba Cera, mestra dels xiquets i xiquetes d'Anglesola, em va venir a buscar amb un somriure i la bossa plena de boníssimes idees i moltes il·lusions.

En arribar a l'Escola de la Santa Creu em vaig trobar un regal impressionant. En aquell moment encara no sabia que no seria l'únic que rebria aquell dia. Els xiquets i xiquetes d'Anglesola m'havien fet una pancarta per donar-me la benvinguda a la seva escola. Quan vaig entrar a la seva classe encara era buida, però després de molt pocs minuts, hi van anar arribant, a poc a poc, en files.

- Bon dia! –anaven dient en veure'm.

Després d'agrair-los haver-me convidat els vaig dir que, com ja sabia que s'havien llegit Zeineb, la primera enxaneta, no només els parlaria de la Zeineb, sinó que els explicaria, primer, com s'escriuen les històries. Per això els vaig dur la meva maleta d'escriptora i, entre tots, van endevinar el que hi podia dur: bolígrafs (més d'un per si de cas a algun se li acabava la tinta), una llibreta força grossa per tenir moltes pàgines per escriure, un diccionari per a les paraules que ens fan ballar el cap, una màquina de fer fotos per si alguna història de les que van pel carrer es vol escapar... i, com que havíem de parlar de la Zeineb, una guia del Marroc.

I és que, fa molts anys, al nostre país, hi havien viscut persones vingudes de tots els països del sud de la Mediterrània i fins i tot de més enllà, de la llunyana Aràbia. Per conèixer-los bé, jo havia anat a alguns dels països on viuen ara, Turquia, Síria i Marroc. I vaig fer moltes fotos, i els les vaig ensenyar... un camell entremaliat, una finestra en forma de mitja lluna, les dunes del desert, o un minaret que tocava el cel, com la Zeineb del meu conte.

 

zeineb-la-primera-enxaneta

 

Al Marroc, al petit poble d'Essaouira, al costat del mar, hi vaig conèixer la Laila, una nena que em va explicar la història de la Zeineb, i que em va donar una carta per als nens i nenes d'Anglesola. Els la vaig llegir, és clar!

Benvolguts nens i nenes,

Em dic Laila i visc molt lluny de casa vostra, en un país de deserts immensos de sorra blanca, de palmeres molt grans, de mar claríssima i de camells entremaliats.

Us escric aquesta carta per explicar-vos una part de la nostra història. I quan dic de la nostra història, vull dir de la història que vosaltres i nosaltres compartim (sí, sí, vosaltres i jo, o més ben dit, els vostres re-re-re-re-rebesavis i re-re-re-re-rebesàvies i els meus re-re-re-re-rebesavis i re-re-re-re-rebesàvies van viure una mateixa història!). Ah, i també us explicaré algunes llegendes que m'han contat.

No sé si ho sabeu, però fa molts i molts anys, els meus re-re-re-re-rebesavis i re-re-re-re-rebesàvies vivien a casa vostra. S'hi van estar força temps, perquè el vostre país els agradava molt. M'han dit que teniu unes platges llargues, amb aigua blavíssima, muntanyes altes amb pins plens de pinyons i que la gent que hi viu, vosaltres, sou alegres i riallers.

M'han explicat que els meus re-re-re-re-rebesavis i re-re-re-re-rebesàvies no en volien marxar però ho van haver de fer per culpa de guerres i malentesos. Llavors, van venir a viure a diversos països d'Àfrica i d'Àsia. Abans d'anar-se'n de la vostra terra, però, em sembla que us van deixar uns quants records: algunes tradicions, festes o plats que hi havien portat en arribar, i alguns edificis que hi van construir. Són festes i tradicions amb música, amb llum i amb danses alegres de sons melòdics. Plats dolços i ensucrats, d'olor de tarongina, fets amb mel de les millors abelles i amb la confitura més suau que mai hagueu provat. Els edificis que hi van fer tenen les formes més fantàstiques i la llum del sol, a través dels seus vitralls, es transforma en macedònia de colors.

A mi m'agrada molt saber el per què de les coses. Sempre ho pregunto tot als meus germans grans, als meus avis, al pare o la mare: com és que mengem pastissos de mel?, per què a les places, durant l'estiu, hi ha ensinistradors de micos? o què ho fa, que les nits de Ramadà siguin tan màgiques?. A vegades, quan tenen temps, ells m'expliquen tot el que els demano, em parlen dels primers ensinistradors de micos, m'ensenyen les receptes dels pastissos o recorden com eren les nits de Ramadà anys enrere. D'altres vegades, però, van tan atabalats, tenen tanta feina, que només els queda temps per contar-me una història molt curta, i de seguida em diuen: -apa, i ara Laila, vés a jugar, que jo tinc moltes coses a fer... La veritat és que no m'agrada gens que no tinguin temps per parlar més amb mi. Jo voldria que les històries que m'expliquen duressin, com a mínim, mil i una nits. I és per això que un dia que ningú no tenia temps de parlar amb mi, em vaig posar a escriure tooooooooooootes les històries i llegendes que sabia. Totes. I m'ha quedat un llibre força llarg! Vaig pensar que així, quan ningú no tingués temps per a mi, llegiria un trosset del llibre. Seria com si un contacontes molt especial, hagués vingut per explicar-me a cau d'orella les rondalles més boniques de les nits de lluna plena, que són les més màgiques.

Després d'haver-lo escrit, vaig pensar que us agradaria que us n'enviés algunes, de les llegendes, rondalles i històries que he escrit. Us envio les que parlen de l'origen de les tradicions que els meus re-re-re-re-besavis i re-re-re-rebesàvies van deixar al vostre país. Se m'ha ocorregut que, com jo, segur que sovint pregunteu d'on vénen els vostres costums o qui va ser el primer o primera a cuinar un plat. I estic convençuda que també us agrada que us expliquin històries que no s'acabin mai dels mais. Ara, m'atreviria a dir que els vostres pares també van atabalats, i no sempre tenen temps d'explicar-vos-en. Aquestes històries us seran molt útils quan tingueu ganes de saber, per exemple, com va ser la primera vegada que es va fer un castell de persones, qui va inventar-se la dansa de les mans agafades o com és que les séquies fan cantar l'aigua. Espero que us agradin.

Ah, me'n descuidava! També sé que en els últims anys, algunes famílies del meu país han anat a viure al vostre. Estic pensant que si teniu companys i companyes a classe que han vingut del meu país o de les terres de la vora, potser us agradarà llegir aquestes llegendes junts. Segur que, els uns als altres, us en podeu explicar més coses!

Una abraçada ben, ben forta,

Laila Bin Salem

Essaouria, 24 de juny del 2010

I entre totes i tots vam recordar quin problema tan greu havia hagut de resoldre la Zeineb: el de la sequera, com havia aconseguit fer ploure i com havia acabat sent una heroïna, la primera enxaneta de la història.

Després que jo els parlés de la meva feina, els xiquets i xiquetes em van parlar de la seva, i em van ensenyar uns dossiers que havien treballat mentre llegien el conte: el seu propi diccionari de les paraules i expressions que havien llegit per primer cop, els dibuixos dels personatges que més els havien agradat...

I per acabar un dia que ja havia començat sent màgic, vam sortir junts a veure l'eclipsi de sol, això sí, amb els ulls ben protegits."

Cinta Arasa

Llegit 1107 vegades

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar