header

El blog de la Institució

Divendres, 17 febrer 2017 11:37

Crònica de l'Ametller florit 2017, per Gemma Bartolí Destacats

Un any més, amb l’Ametller florit, Joan Maragall va rebre el seu merescut homenatge. El vent i les quatre gotes matinals que havien caigut semblava que no convidaven a acudir a la cita anual. Però ni tan sols el temps va ser un impediment perquè el passat dia 12, com cada segon diumenge de febrer des de 1924, el cementiri de Sant Gervasi tornés a acollir un grup de persones que s’hi van acostar amb ganes de recordar la veu del poeta. “Joan Maragall i els seus”. En total, més d’un centenar de persones.

Encara no havien tocat les dotze quan Pere Maragall va obrir l’acte i va donar pas a Francesc Parcerisas, que enguany havia escrit Ametllers de Joan Maragall per a l’ocasió, i a la lectura de poemes. Laura Borràs, Maria Barbal, Ronald Puppo, Roser Trilla, Manel Ollé, Jaume Seda i Joana Estradé, entre d’altres, també van llegir textos de l’autor homenatjat. I, com sempre, per cloure la primera part de l’acte, el Cant espiritual. Aquest any va ser a dues veus, recitat de memòria alhora per les nétes del poeta, Roser Maragall i Francesca Argimon: el resultat, entranyable.

A la segona part, la música va tornar arrodonir la festa. El Pax Cor de cambra, dirigit per Esteve Costa, va començar amb la ja tradicional, també, versió de Josep Ollé de L’ametller, i va continuar amb una selecció d’obres musicals a partir de poemes de Maragall que va acabar amb L’Empordà. I, com a colofó, tothom dret entonant el Cant de la senyera.

Joan Maragall, creador de mites fundacionals i de tantes lletres de sardanes i cançons que van contribuir a enfortir les tradicions que tot just aleshores naixien, i creador indirecte també de la tradició d’una cita que any rere any ha esdevingut ineludible.

Al final, fins i tot el sol tornava a sortir. En actes com aquest, com al poema de Parcerisas, “L’hivern vol dir la primavera”.

 

AMETLLERS DE JOAN MARAGALL

La fulla que resta, entossudida,

tenaç, a la branca, ¿què ens vol dir?

Són uns ulls que plouen,

com els anys que plouen,

i ploren, aquí, per tots els morts.

Hi havia la paraula,

penjada a la terra,

penjada a les branques,

i alguna cosa que van servar:

els noms dels arbres, de les cledes,

els noms dels rius, de la gent,

de les mans que abracen

o, fidels, s'acomiaden. I cada mot

era a la branca agresta, humil,

a punt de caure, o d'esclatar de bellesa.

O, si tiràvem enrere, cap a la naixença,

només era l'inici d'un brotó verd,

amarg com la rialla d'un infant.

Sí, com els ulls que plouen, flors,

quan us mirem amb la ciutat als peus

—trasbalsada, ahir com ara,

convulsa com la nova saba cega

que no endevina la branca seca

que els mots han d'omplir i fecundar.

Hem vist la llet negra de l'alba, el fum

dels innocents, els cossos a la platja.

Tots els ulls penjant a les branques.

S'endevinen encara el mar i el cel,

sota la pluja que ens llasta, o sota el cel

consirós de la vesprada rere muntanyes

—però el país encara és clar

quan neix sense llast, com la paraula.

L'hivern vol dir la primavera,

i els que reposeu aquí, la vida

que arriba a nosaltres: el misteri

d'uns ulls que amb insistència plouen

per plorar amb el món. Morts eterns,

ametllers, a qui donem les gràcies.

 

Francesc Parcerisas, gener del 2017

 

Llegit 603 vegades Darrera modificació el Dilluns, 20 febrer 2017 10:52

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar