header

Notícies

Dissabte, 26 maig 2018 07:45

En la mort de Màrius Sampere

Brillants -sempre brillants i penetrants com els seus versos- els ulls blaus d’aquest àlien de les nostres lletres, el Poeta Màrius Sampere, en companyia de la Maria Carme i els seus llibres estimats –els seus dos grans pilars vitals-, ha partit aquest matí, a l’edat de 89 anys.

Amb una obra reconeguda i consolidada, tant per la crítica, les noves generacions i els companys de professió i amics d’aquest outsider europeu com per les institucions catalanes, la realitat atemporal en la qual està immersa havia arribat a la consagració absoluta darrerament amb la vertiginosa publicació de diferents obres, certament d’ambició insòlita: els seus darrers poemaris l’Esfera insomne (laBreu, 2015) i Dèmens (laBreu, 2017), la novel·la Àlien i la terra promesa (laBreu, 2018), el poemari en castellà Nadie y la luz (Pre-Textos, 2018) a cura de Mireia Vidal-Conte i la traducció a l’anglès, The Unsleeping sphere (Francis Boutle, 2018) a cura de D. Sam Abrams, a l’espera de la publicació de l’obra completa que ell mateix va vetllar en tot moment.

“Allò que he escrit es defineix per si mateix, s’expressa tot sol. Podríem posar algun adjectiu a aquest univers, però no es pot discutir amb l’univers de cadascú. El meu es tracta d’un univers irregular, autosuficient perquè es nodreix d’ell mateix i per tant pot ser, en bona mesura, molt altament inintel·ligible.”

El diàleg amb altres disciplines artístiques com la fotografia –a la qual es va dedicar professionalment durant bona part de la seva vida- o bé la pintura, un alter ego de tota aquesta cosmologia una mostra de la qual que es va poder veure, en ocasió del 88 aniversari de l’escriptor, a l’Espai Betúlia de la ciutat de Badalona, un altre dels seus territoris més propers, juntament amb Santa Coloma de Gramanet i Barcelona (en el Barcelonès nord) i l’estimada música (“Tot i estar molt entusiasmat amb la ‘meva’ carrera musical, davant de l’hostilitat que se’m va fer, tan antagònica, ho vaig anar deixant estar… fins a deixar-ho del tot, si bé han quedat les gravacions. Tanmateix el meu esperit musical continua viu i escolto Mahler, Wagner, Txaikovski… i les cançons, sempre que puc”) completen la realitat multidimensional d’aquest escriptor sempre amatent, en primer lloc, al seu compromís amb les lletres i la llengua catalanes –no debades en va ser professor durant molts anys.

Reconegut amb els principals premis i distincions –des d’aquell llunyà honor com a Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Ginebra el 1972, passant pel Carles Riba de 1963, la Creu de Sant Jordi de 1999, el Crítica Serra d’Or de poesia de 2001, el Nacional de Cultura de 2003, el Ciutat de Barcelona de 2003, el Quima Jaume de Cadaqués de 2009, el Premi dels escriptors de l’AELC de 2010, el Premi de la Crítica de 2015 i la Lletra d’Or del 2016-, la seva obra aplega més d’una trentena de publicacions i plaquettes, una trajectòria que va encetar l’any 1968 amb la publicació de L’home i el límit (Proa).

Com escrivia Màrius Sampere: “un poble sense poesia se’ns presenta com una terra eixorca, no apta per albergar els follets i els déus bondadosos, típics del país dels nostres avantpassats; i un poeta sense poble provoca la visió d’un individu solitari, exclòs de la pròpia personalitat, mancat de tot privilegi emanat de la terra –del fang- amb què ha estat modelat”.

Amb més país que mai, menys solitaris que mai a pesar d’aquesta pèrdua, la personalitat ignota i els versos d’aquest germà gran de la poesia catalana continuen emanant de la terra dels nostres avantpassats en aquest present i cap al futur, certament, de la terra promesa. Descansi en pau. 

Mare, no em renyis

Mare, no em renyis

sí, ja sé que m’he fet vell,

però jo no he sigut!

Jo no he sigut, deia d’infant

a l’empara de la llum. Per què

no dir-ho ara, al recer

de l’ombra?

Les joguines trencades per terra,

tot fet malbé, no tens remei! Mentida

ha estat aquell.

I sempre aquell, mare, el mateix

que et va desfer el llit,

el pare, el dimoni pelut

que ens roba la bellsa.

Potser és just: li devíem l’alè,

la pell llisa, fins i tot

el dret d’estimar-nos. Però jo no he sigut,

mare, tu ja ho veus, jo ja vinc

a poc a poc, amb bastó.

De L’estació dels espiadimonis, 2010

 

Mai no arribarà la fi del món
 
si et recordo la veu
 
i sigui recordada
 
la meva veu després, 
 
i molt més tard
 
encara, memòria fidel,
 
conjurant la tenebra i els enterramorts,
 
arrenqui del silenci les imperceptibles
 
preguntes dels ulls cecs: on ets?, 
 
on ets?,
 
on ets?, 
 
i cap resposta
 
no s’alci de la terra
 
llevat d’una flor.
 
De Les imminències, 2002
 

Conversa amb Màrius Sampere i lectura de poemes (abril de 2014).

Llegit 722 vegades Darrera modificació el Dissabte, 26 maig 2018 16:21

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar