header

Dijous, 26 novembre 2015 11:37

Travessar els límits. Crònica del Seminari de Traducció Poètica, per Míriam Cano

Escrit per 

Els límits del meu món són els límits del meu llenguatge

Ludwig Wittgenstein

“Serà una de les millors experiències de la teva vida i menjaràs de luxe”. Aquest era, sempre, el titular que em feien tots els amics poetes que havien viscut l’experiència del Seminari de Traducció Poètica de Farrera en edicions anteriors quan, després de rebre la trucada d’en Xavier Montoliu, de la Institució de les Lletres Catalanes, els demanava que era ben bé allò de recloure’t a mil quatre-cents metres per traduir poesia.

Fa disset anys que la Institució de les lletres catalanes organitza el seminari en col·laboració amb organismes de diferents regions. Enguany, la trobada s’ha promogut en col·laboració amb l’Institut Etxepare, del País Basc i els poetes convidats han estat Tere Itastortza i Karlos Linazasoro.

Avui, que tot just acabo d’aterrar a Barcelona i encara trigaré uns dies a retornar del tot del Pallars, puc dir que així és: només arribar al Centre d’Interpretació d’Art i Natura, el dinar que ens havia preparat l’Arnau confirmava la segona part del titular. La primera, ara ja ho puc dir, és també certa, d’una certitud rotunda i difícil de descriure.  Potser per això cap dels qui ho havien viscut m’ho sabia explicar de manera detallada. Segurament per això, crec que jo mateixa tampoc us ho sabré explicar del tot.

Potser m’equivoco, però sempre he pensat que només els poetes poden ser bons traductors de poesia. No per una qüestió de domini, sinó per alguna cosa que està a mig camí de la comprensió i el respecte. Només algú que escriu a la recerca constant de la paraula precisa, de la metàfora perfecta, de la imatge que descrigui la sensació en tota la seva esplendor, pot acostar-se a l’obra d’un altre amb la mateixa obsessió, amb el compromís de fer arribar de la manera més fidel possible allò que ell ha volgut dir a qui el llegeixi en una altra llengua.

Si traduir és establir un diàleg asincrònic amb un altre autor, amb la seva obra,  la màgia de les  sessions de treball a Farrera és poder viure aquesta  discussió en un temps i un espai determinats.  Durant vuit hores al dia, amb l’autor al davant i l’inestimable ajuda dels traductors, disseccionem els poemes. Desfem trencaclosques i els tornem a muntar mirant que les peces encaixin sense haver de forçar-les gaire. Riem quan els traductors s’exasperen després de fer-nos entendre deu vegades que allà no és on s’acaba el vers, que aquella paraula no vol dir exactament allò.

“La lengua está muy cerca del corazón, demasiado cerca, a veces” em diu en Gerardo Markuleta, que juntament amb en Pau Joan Hernàndez, han treballat amb el meu grup, que completaven l’Hilari de Cara i en Xavier Montoliu. L’altre grup de treball estava format per Francesc Parcerisas, Daniel Escribano, Marta Pérez Sierra i Joan Navarro.

Imagineu-vos fins a quin punt és certa aquesta afirmació quan les dues llengües de què estem parlant són l’euskera i el català. Minoritàries i minoritzades, amb un component ideològic que va més enllà de la pròpia cultura. Tan allunyades en l’arrel i tan similars en tot allò que hi subjau. Traduir de l’euskera al català fent una aturada en l’espanyol. Després de l’escepticisme inicial que acompanya la traducció pont, anem veient com el poema guanya en ritme, en musicalitat, en significa . Sona bé en Euskera i sona bé en català. No ens agrada en espanyol, sense agror. És una qüestió emocional.  bihotzetik gertuegi, massa a prop del cor.

A mida que traduïm ens adonem que l’euskera és una llengua profundament lligada a la mística i a la terra. Té un punt sobrenatural que requereix que els bascos ens expliquin molt bé quin és el matís exacte de significat de cada paraula. La Tere Itastortza, a la primera sessió ja posa sobre la taula un dels conceptes que més m’han fascinat, el dena eta estena: tot el que és i el que no és, en un sentit gairebé metafísic, Heideggerià: “...ens preguntàvem –just ahir-  quant és tot/  i si són el mateix  fins quan i sempre.”  Debatem sobre natura, sobre fecunditat, sobre llibertat, sobre la manca de gènere...  És el primer dia i  ja ens bull el cap, però tenim un peu dins i, obsessius com som, ens encanta.

I vet aquí el primer moment que recordaré sempre: el somriure de la Tere quan s’adona que comencem a entendre el seu univers. No puc contenir un gest d’alegria sincera, mentre li poso el cap a l’espatlla i riem totes dues.  Altre cop la màgia, la connexió, . Ens hem guanyat el sopar.

L’endemà al matí, quan ens llevem, ha començat a nevar. Ahir li vaig preguntar en Lluís, del CAN,  amb una insistència gairebé infantil, si creia que la neu quallaria i quan he arribat a esmorzar m’ha mirat somrient, com si hagués trobat el regal que esperava sota l’arbre de nadal. Més complicitats. Només fa un dia que sóc a Farrera i ja m’hi trobo com a casa.

Treballem mentre veiem caure els flocs a través de l’enorme finestral. La Tere correspon les nostres ganes de disseccionar-la amb poemes cada cop més íntims i personals. Mengem xocolata, riem i ens passem el matí fent tombs de la vida a la poesia. El nexe comú és la paraula i tinc la sensació que és un vehicle que va a cent-vint per hora i multiplica el temps per mil. Parlar de poesia és parlar d’emocions i les emocions, explicades, creen vincles minut a minut. Mentre passegem sota la neu, just abans de dinar, ja no hi ha timideses. Ens arribem fins a Alendo, que durant uns minuts passa de dos a dotze habitants i dos gats ens segueixen fins l’ermita. En Gerardo, més tard, els farà protagonistes d’un haiku. Versos pertot.

La Laura Borràs arriba a l’hora de dinar, com un huracà. Ningú diria que s’ha llevat a les sis a  València i tot just aterra de set hores de carretera. Miro les cares dels bascos i m’imagino com deu ser veure la Laura, escoltar-la per primera vegada. Entomar la seva energia. Estan al·lucinant. Explica el seu viatge a Nova York, parla de la seva filla, de tots els actes a què ha assistit durant la setmana i, de tant en tant, deixa anar amb naturalitat una cita d’un llibre per il·lustrar les seves paraules. Sense descansar ni un minut, s’uneix als grups de treball aquella mateixa tarda. Twitter treu fum.

Al vespre, quan acabem de sopar, en Lluís treu la ratafia, encenem espelmes i llegim alguns dels poemes que hem traduït, barrejats amb els nostres. Portem tot el dia treballant i se’ns fan quarts d’una però, estranyament, no estem cansats. Nevarà tota la nit i al matí següent, com si tot formés part d’un guió perfecte, ens llevarem amb Farrera emblanquinada i un sol radiant.

Després de dues sessions més amb la Tere, canviem poetes amb l’altre grup de treball. Tot i que hem compartit àpats i espais amb en Karlos Linazasoro, l’altre poeta basc convidat, la primera trobada per treballar amb ell ens retorna de nou a l’inici. Toca conèixer-nos en la dimensió poètica. Ràpidament, en Karlos se’ns revela com un home d’humor intel·ligent, aspre i pessimista, que ens deixa discutir sense posar-hi massa cullerada i ens interromp de tant en tant per amenitzar-nos la disquisició amb una mena de minuts musicals en què ens llegeix els seus fabulosos aforismes i microcontes. Dóna la sensació que ell mateix es vol treure ferro, però cada cop que obre la boca creix un pam als nostres ulls. Ell, seriós. En Gerardo l’assimila a Cioran, a Beckett. Jo, com més el conec, més penso que quan van fer en Karlos van trencar el motlle.

Tenir l’Hilari de Cara al grup de treball és una sort. No només pel seu encert i la seva saviesa, també per la riquesa lèxica del mallorquí i les seves particularitats, que ens permeten traduir un dels haikus d’en Karlos, respectant la mètrica i sense perdre ni un matís del significat original:

“Dic i don avís

Es cartògrafs menteixen

No hi ha Paradís”.

Les sessions de treball amb en Karlos em regalaran el segon moment inoblidable: traduir un sonet conservant mètrica, rima consonant i –si ell i en Gerardo no han sigut excessivament benevolents- gran part del significat original. Si algú ens hagués mirat des de fora, hagués vist un grup d’adults comptant síl·labes amb els dits, provant consonàncies sense sentit i agitant els braços quan trobaven una solució, com si celebréssim els quatre gols que el Barça està marcant just en aquell moment, al món real.  Preciós i boig alhora.

Des que hem arribat, de tant en tant, observo en Francesc Parcerisas. Emana una felicitat que és diferent de la de la resta. No sabria com dir-ho. Una mena de satisfacció d’haver posat la primera pedra d’això tan especial. L’alegria de tornar-hi, potser. Al darrer sopar, seu al meu costat i aprofito per demanar-li com van començar aquests quarters d’hivern. M’explica anècdotes sobre poetes hebreus que van veure la neu per primera vegada quan van venir al seminari, sobre els orígens, en què els convidats s’allotjaven a casa d’en Lluís i la Cesca. Recorda el nom de tots els poetes de les edicions en què ell estava al capdavant de la Institució. Parla de Farrera gairebé com si parlés d’un fill, amb tendresa i orgull.

Dilluns, havent dinat, tornem a Barcelona. Sabem que ens hem de veure encara l’endemà a l’Autònoma, a la classe de l’Aritz Galarraga, per explicar als seus estudiants d’Euskera l’experiència de traduir a Farrera. No hi ha, doncs, aquella sensació de comiat que sura als  minibusos en els viatges de tornada.

L’endemà al migdia, recitem les traduccions a l’Autònoma i la Laura i en Francesc parlen de l’esperit de Farrera. Ara sí que s’acaba, això. Després de la classe, abraçades. Promeses de no perdre el contacte i d’enviar llibres. Agurs i adéus i bon viatge.

No sé què diré quan, l’any que ve, algú em digui que l’han convidat a Farrera i em demani què en pot esperar. Li diré que jo recordo el sol i el fred, les pauses per fumar amb l’Hilari i en Gerardo, que han acabat esdevenint un off-Farrera, sentir-me afortunada d’estar amb gent tant sàvia. Li diré que, si és cert allò que deia Wittgenstein sobre que el llenguatge definia els límits del nostre món, tornarà amb un món una mica més ampli. Li diré que es prepari per menjar molt bé i submergir-se en un estat que combina de manera estranya l’exaltació i la placidesa, la concentració i la rauxa.

I li diré, sobretot, que estigui preparat per començar un idil·li. Perquè  un cop trepitgi Farrera, no veurà el moment de tornar-hi. 

Llegit 1012 vegades Darrera modificació el Dilluns, 11 gener 2016 13:20

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar