header

Dimarts, 14 febrer 2017 13:03

Crònica de Gràcia Jiménez al STP a Euskadi

Escrit per 

SEMINARI DE TRADUCCIÓ POÈTICA A VITÒRIA-GASTEIZ. FEBRER 2017

Amb el dolç regust dels dies passats a Vitòria-Gasteiz, em dispose a escriure la seua crònica, ja a casa, a Alacant, quan encara ressona l’absurda polèmica, en seu parlamentària, sobre si el valencià i el català són una mateixa llengua. Dues hores d’estèril discussió a les Corts i moltes més de premsa i xarxes socials que provoquen la “incomoditat” en l’ús d’una llengua dins del seu propi territori fins a l’extenuació i l’extinció. Així és el meu País...

Per això, la invitació de la Institució de les Lletres Catalanes per participar al Seminari de Vitòria juntament amb Esteve Plantada, en la seua tornada al País Basc, organitzat per Etxepare a la ciutat de Vitòria entre els dies 4 i 6 de febrer, em va semblar un regal. Poques vegades la poesia feta a la frontera lingüística del sud del País Valencià té oportunitats de sentir-se còmoda fora del seu petit circuit d’iniciats, de ser escoltada en un context normalitzat, de ser “deconstruïda” i reconstruïda per mans expertes, i de ser compartida per altres poetes que, tot i conrear un altra llengua, ho fan des de sentiments comuns. Com no acudir-hi plena d’il·lusió i agraïment per haver rebut aquest regal?

Va resultar intricat arribar a Vitòria —una altra de les “singularitats” tan valencianes: la manca de transports adients—. El meu camí, si volia arribar a temps, era una mica complicat. Des de l’aeroport d’Alacant al de Palma, on el vent ens va fer retardar l’aterratge i la companyia aèria em va haver de portar en un cotxe per les pistes fins a l’altre avió que em duria fins a Bilbao. De Bilbao a Vitòria, una horeta d’autobús, entre paisatges emboirats que delataven la barreja de passat agrari i modernitat industrial, tan pròpia del País Basc.

Així em rebia Euskadi, i així el saludava jo: remenant dins els meus orígens cantàbrics per part de pare i recordant la seua història més recent. Observava per la finestreta de l’autobús unes terres ja trepitjades per mi en anteriors viatges, on ara esperava poder copsar, de la mà d’un grapat de poetes i traductors bascos, els meus propis poemes —alguns d’ells tan radicalment mediterranis!—, per poder arribar al cor d’una gent i, per què no, d’un país, a través d’una llengua tan diferent. Des de l’estima a les nostres cultures, a les nostres terres i amb una sensibilitat creativa comuna, ens havíem de trobar necessàriament.

Amb eixa expectativa, que tenia molt més a veure amb el meu instint irrevocable de coneixença que amb el desig de ser traduïda —que també—, vaig arribar a l’hotel Silken de Vitòria-Gasteiz, tot just quan la resta d’integrants del grup es disposava, al voltant d’una gran taula, a dinar. Les salutacions, per tant, van ser de cortesia i hauríem d’esperar a les presentacions més completes durant la primera reunió de treball.

Però, ben mirat, va ser un molt bon començament. El dinar va transcórrer en un ambient agradable i la conversa, aparentment intranscendent, ens va permetre un acostament natural i senzill que, ho comprovaria després, va ser la tònica al llarg del seminari.

Alguns dels assistents havien estat l’any anterior al Centre d’Interpretació d’Art i Natura de Farreras, traduint al català els poetes bascos Tere Itastortza i Karlos Linazasoro i parlaven molt bé de l’ambient de feina, la convivència i l’intercanvi d’idees que el lloc propiciava. Un hotel a la ciutat potser, deien, no hauria estat comparable al marc natural de la muntanya de Lleida. Però cal dir que les instal·lacions de l’hotel, el servei i la tranquil·litat de què vam disposar, ens van fer l’estada molt agradable. El fet de trobar-nos al centre de Vitòria, una bella ciutat, ens va permetre llargues passejades després de sopar, amb el fred de febrer a la cara, la pluja lleugera caient suau, amanint llargues converses sobre poesia que cedien pas a tot tipus de temes, la qual cosa ens va permetre trobar lligams d’altre caire, més enllà de la literatura. I eixes passejades, les sobretaules tranquil·les, com els cigarrets de Gerardo Markutene a la porta de l’hotel, eren el complement necessari per establir un clima de treball perfecte.

Només acabar el primer dinar junts, es van establir els dos grups de treball. Després de dues sessions de la meitat dels traductors amb Esteve Plantada i amb mi, es faria un canvi d’actors, de manera que tots hauríem treballat amb tots.

El meu primer equip estava format per Leire Bilbao, Juan Kruz, Gerardo Markuleta, Elizabete Manterola, Joannes Jaúregui i Amaia Apalanza, que faria les voltes de coordinadora també. Un grup ben interessant, pel seu coneixement del català i de la poesia catalana i per la seua sensibilitat poètica. El primer que vam fer va ser presentar-nos d’una manera més completa, parlar sobre la meua poesia, decidir entre tots quins eren els poemes que anaven a ser traduïts i acordar una dinàmica de treball que, dalt o baix, va consistir a llegir el poema original, comentar-lo i col·lectivament fer la traducció. Vam triar primer poemes més curts, decidint traduir-los col·legiadament per entrar en matèria i passar més endavant, en la segona sessió, a d’altres més llargs que es van traduir per parelles, per posar-los després en comú i enllestir. Llegir de nou el poema original i la traducció definitiva completava la feina.

La capacitat de treball de tots ells, la bella sonoritat de l’euskara i les veus, com la de Leire Bilbao, gran poeta i declamadora, van fer que malgrat la meua impossibilitat de col·laborar —més enllà d’explicar el sentit d’una frase, o ajudar a buscar el sinònim més adequat per a la seua traducció—, em sentira part activa del grup. Quan podia, a estones, no em vaig poder estar de llegir alguns poemes dels meus companys i, com en el cas Gerardo, provar de traduir-los, des del castellà, al català. Gran gosadia la meua, però va ser un divertimento perdonable —espere— per Markuleta, que ha traduït grans poetes com Carner, Espriu, Quart, Foix o Vicent Andrés Estellés!

La vesprada del segon dia i el matí del tercer, Esteve i jo vam canviar de grup. En aquest segon equip estaven els poetes Itxaro Borda, Beñat Sarasola i els traductors Aritz Galarraga i Josu Zabaleta. Moderava Kizkitza Galartza. La dinàmica va ser molt semblant a la de l’altre grup, tot i que Beñat ens va haver de deixar, i va precipitar un poc el final de les darreres traduccions.

Estic més avesada a parlar dels poemes dels altres que no dels meus. El diàleg que s’estableix al voltant de la teua pròpia obra, imprescindible per a poder treballar tal i com volíem, em revitalitzava i reforçava el meu treball, tantes vegades solitari: em feia reviure el moment en què es va escriure el poema, sí. I això era bonic. Però també li donava un nou sentit, amb la dimensió del temps i la mirada minuciosa dels altres. Una mirada que resultava en gran part solidària. Descobrir així com el cos —per a les dones, d’una importància encara senyera—, el pas del temps, l’estima, el dolor, l’amor... ens fa tan iguals malgrat les necessàries diferències que comporta parlar llengües amb estructures tan diferents, com ara que les oracions de relatiu, a diferència del català, s’anteposen a l’element que determinen. Així la traducció d’alguns poemes es convertia en un exercici extremadament complex que, en tots els casos es va resoldre amb gran efectivitat. Impagable la imatge de Joannes i Gerardo davant la pissarra intentant donar-li sentit a la frase!

Quan vaig començar a treballar en el segon grup, els vaig proposar un poema en memòria del meu pare, i —ves per on!— amb l’Esteve Plantada també n’havien traduït un altre dedicat al seu. I Gerardo Markuleta ens en va llegir a la nit un altre que ell mateix havia escrit per al seu. Les distàncies entre cultures i generacions s’esvaeixen. La complicitat ja establida ens va permetre assaborir, satisfets pel resultat, els poemes en les dues llengües, i també vam escoltar algunes traduccions que Itxaro i Gerardo han fet de Maria Mercè Marçal i Vicent Andrés Estellés, respectivament. Admiradors de les seues obres, es constitueixen en veritables ambaixadors de la nostra cultura. A la nit, després d’un bon sopar, ens vam reunir per llegir alguns dels poemes ja traduïts, però també d’altres i dels seus propis. Finalment, cantant en català i euskara, ens n’anem a dormir satisfets pel treball i les noves amistats que van estenent una xarxa que ens mantindrà connectats després del seminari. Els seminaris de traducció, pel que he pogut saber d’altres edicions, obren eixe prodigi. Tant de bo la convivència entre llengües diferents, de la mà dels bons traductors, poguera gaudir d’eixe respecte, consideració i estima mútua imprescindibles per qualsevol societat democràtica evolucionada!

Bo, i arribat el dilluns, acabem la feina de traducció pel matí i ens dirigim a la Facultat de Lletres de la UPV/EH, on, per la vesprada, es faria la lectura dels poemes originals i de les traduccions davant d’alumnes i professors. Decidim que començarem amb la lectura en euskara, a fi de facilitar la comprensió de l’original en català. L’acte va ser molt bonic, amb un públic atent, i de vegades emocionat, que va poder comprovar el resultat del nostre treball. També els poetes bascos, Leire Bilbao, Juan Kruz, Itxaro Borda i Gerardo Markuleta, van llegir algunes de les seues composicions. Va ser una acte redó, emotiu i intens. Com també ho van ser els acomiadaments, l’intercanvi de llibres i les propostes de col·laboració futures.

De nou tornar a casa per mi es fa un poc més complicat que per a la resta. A l’endemà tornaré a Bilbao, d’allí volaré a Madrid i després cap a Alacant. Aprofite la última nit, ja en solitari, a Vitòria, per quedar amb una amiga valenciana que fa trenta anys que viu al País Basc i que va assistir, emocionada, a la lectura de poemes que per a ella cobraven una dimensió molt més personal.

Vitòria, en la nit fresca, es deixa passejar, i voltege pels carrers plens de gent encara, amb una sensació d’haver viscut tres dies d’una gran intensitat que sempre recordaré.

A l’endemà, ja a casa, el meu correu electrònic ja té missatges de Kizkitza, d’Itxaro... Com deia Miriam Cano a la seua crònica del seminari de Farreras: l’idil·li havia començat, i jo estava preparada per viure’l. 

(Fotos de la galeria: © Gràcia Jiménez)

Llegit 813 vegades Darrera modificació el Dimecres, 19 abril 2017 14:57

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar