header

Dilluns, 23 octubre 2017 13:35

Correspondències, crònica d'Anna Garcia Garay

Escrit per 

La nit comença com una promesa dolça després del devessall. Potser tots aquells que ens apleguem aquest vespre de dijous al Teatre-Auditori de Sant Cugat cerquem la poesia com aixopluc després de tot un dia de pluja. Correspondències de Sebastià Portell ens espera per acollir-nos amb l’abraçada de la música, el traç i les paraules. Andrea Motis, Joan Chamorro i Ignasi Terraza inauguren la Nit de poesia i donen pas a Odile Arqué (“Perdonar és renunciar/voluntàriament/al legítim dret/de venjança”) i Rosina Ballester (“El mar/és un desert de sal/que ens entravessa”), que reciten Jaume Vidal Alcover i Felícia Fuster respectivament per després crear vincles amb poemes propis, com ho fan també la resta de poetes que es van succeint a l’escenari. Al seu torn, Rubén Luzón (“Perquè les coses són/o, simplement, no són, i la resta és llegenda”) recorda Blai Bonet i Eduard Sanahuja (“Tots els llits tenen forma de sepulcre./Quan t’hi endinses t’entrenes per morir”) ens porta Vicent Andrés Estellés; Sebastià Perelló (“Que som carn de la nit espessa,/terra que no ha acabat de dir ningú”) passeja els mots de Joan Alcover i Mercè Rodoreda se’ns fa present gràcies a Maria Cabrera (“calla, cap meu, calla que ets dolent i les preguntes fan soroll i el soroll fa nosa”); Joan Duran (“Dunes inconstants, l’amor./Geografia inconcreta”) ens emociona amb Maria-Mercè Marçal i Míriam Cano (“Aviat el sol/t’encendrà una a una/espurnes de sal a la corba de l’esquena”) batega amb Montserrat Abelló. A l’escenari es van teixint complicitats entre poesia d’ahir i d’avui, entre la música de jazz que omple l’espai i el traç àgil i ferm d’Ignasi Blanch que, com un fil conductor, va lligant i donant forma a tota aquesta màgia desfermada sota un blau omnipresent. La nit esdevé una simfonia de notes, versos i imatges que dona caliu a una realitat de mans fredes. La nit s’omple de cartes que aixequen el vol per creuar el temps i la memòria: la darrera, la més emotiva i intensa, l’escriuen alhora tots els poetes a través d’un gest reivindicatiu ple de solidaritat que vol fer arribar aquest caliu a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart. Sebastià Portell, des de l’ampit d’un dels seus somriures francs i amples, segella la nit amb un “Visca la poesia!”. 

Llegit 25 vegades Darrera modificació el Dimarts, 24 octubre 2017 08:45

Escriure un comentari


Codi de seguretat
Actualitzar